Manifestar, per tot
l’exposat, la desconfiança en la desacreditada política oficial, en la democràcia
tal i com funciona avui i en una classe dirigent inepta i que només vetlla pels
seus interessos, no és alenar el populisme;
és denunciar què, aquells en qui hem dipositat la representativitat política i
institucional, ens han traït, enganyat, i ara culpen els ciutadans i els fan
pagar la seva mala praxi. Irats,
estem, i en tenim més que raons.
Promovent demagògicament
que les aspiracions populars passen per estrènyer-se el cinturó i pagar els
deutes que ells mateixos han generat, obtenint així el benefici personal de
mantenir-se en el poder; o substituint els legítims resultats electorals per
governs tecnòcrates quan s’adonen de què són incapaços de controlar la situació,
són ells els qui actuen políticament de forma populista.
I quan ni així no
poden fer front argumentalment als milions de raons amb que els ciutadans s’han
carregat durant aquest tempos, els criminalitzen, els envien els seus gossos de presa més fidels,
la policia, amb l’excusa de l’ordre públic, un altre concepte populista amb el
que juga el desacreditat poder polític. Converteixen tots els qui es queixen en delinqüents i promouren la delació. Qui provoca a qui?
I això ja no indigna; revolta.
5 comentaris:
M'escriu un amic:
"Tens raó, Rafael, però els culpables són fonamentalment els qui s'enriqueixen amb la crisi i l'alimenten.
El problema aquí no és tant el deute públic com el privat (França o Alemanya tenen un deute públic molt més elevat que l'espanyol), sinó el preu a què s'ha de pagar el diner, que bloqueja la circulació del diner que faria remuntar de nou la dinàmica d'aturada creixent que no fa sinó escampar la crisi, provocar tancament d'empreses, incrementar l'atur.
I no oblidem que a l'origen no hi ha un sobreendeutament de les institucions (encara que hi ha inversions més aviat absurdes, com fer noves línies d'alta velocitat mentre has de tancar hospitals), sinó l'estafa que alguns bancs nord-americans van fer als bancs europeus col.locant-los unes hipoteques nord-americanes que no es podien pagar.
En fi, mirem de posar-hi sentit comú i responsabilitat tots plegats i que els polítics hi posin més coratge del que fins ara han demostrat per frenar aquest cicle d'especulació desenfranada".
Jo li responc:
"Benvolgut, qui s'enriqueix amb la crisi i l'alimenta són els grans grups especuladors internacionals què, com que ja no hi ha negoci en el deute privat després de la crisi del totxo i les hipoteques, aposten fort contra el públic què, amb els hiperbòlics nivells d'enteutament, és presa fàcil. I així es desencadenen l'atur, les retallades i l'austeritat exagerada.
En aquest punt, el problema és la submisió ridícula i còmplice que en fan les institucions suposadament democràtiques (Itàlia no ho és, Gràcia és a punt de no ser-ho i la U.E tampoc no ho és, doncs el president de la comissió no surt escollit pel Parlament). Quin sentit te salvar els bancs, entrampats per la seva cobdicia (o no ho és la compra que van fer d'hipoteques escombraria) i grans alimentadors de la crisi, com bé dius tu. Realment ens pensem que salvant els bancs (cosa que ara es vol fer, tard i malament) salvem l'economia dels ciutadans d'un país? Quina mena de sentit comú és aquest?
I qui ho paga això? Qui més te o qui ho ha provocat? No, saps de sobres que ho paga qui te menys capacitat de fer sentir la seva veu als mèdia, tan còmplices com les institucions pseudodemocràtiques.
Ah, i de males inversions no només n'hi ha a Cuenca o Castelló. Calia Alguaire, la T-1 (per tenir la T-2 morta de pena), 6 o 7 canals d'una televisió anacional i acultural....
Quin seny hi cap en aquest atzucac?"
I ell tanca:
"Efectivament!
De moment, de caps que hi vegin clar i que tinguin el coratge necessari per actuar no se'n veuen, en el món de la política."
Gràcies per la teva reflexió, estimat.
I una altra amiga diu:
"Fa 40 anys, la Teresa Pàmies ja ho veia així:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/539797-de-maig-a-maig.html
Res no ha canviat, potser que ens ho fem mirar......."
I damunt diuen (alguns, amb tota la catxassa) que la crisi l'hem provocat "entre tots"... Rodó.
doncs si, la revolta!
Crec que tens molta raó, però em sembla que això té poca solució mentre no es canviïn els paradigmes. No es pot justificar tot darrera de la necessitat de revifar el creixement econòmic. Quin creixement i amb quins objectius? El creixement infinit no té sentit i tot el sistema està construït damunt aquest enmirallament. Si això no està clar, les solucions tornaràn a ser equivocades. D'altra banda el pacte tàcit pel que acceptavem un sistema democrátic burgés a canvi d'uns drets i un benestar social, trontolla per tot arreu perquè el poder polític ja no te capacitat de garantir-nos aquests drets, si no que ens els treu en funció del que, mës que mai, ordenen les forces económiques. I si això passa, el següent pas després de la indignació es, com molt bé dius, la revolució.
Publica un comentari a l'entrada