L’home que llegeix Tabucchi

L’home que llegeix Tabucchi sota la morera d’un mas, un dia d’estiu, pres d’una al·lucinació potser, de sobte és a Lisboa. Hi és present en aquest viatge el sentit tràgic de la circumstància històrica, és clar, com hi són presents les cançons de Carlos do Carmo, d’Amàlia o de la jove Carminho.
Aquest matí Lisboa és una ciutat plena de persones que han desaparegut de la seva vida: fantasmes literaris d’escriptors, arquitectes o músics morts quines vides ell ha glosat en textos lluminosos que, per un instant, els han retornat a la memòria dels vius. “Nas pedras da minha rua,/ Hoje vi nelas a sombra / Que me parecia ser tua”, ha escrit Roberta Miranda en un fado que sona a l’antic camió convertit en botiga de discos de Rua do Carmo. Es tracta d’això, diu Monteiro Rossi, de no evitar mai les ombres, és en elles on habita el record, més que no pas en les certituds de la llum meridional.
Fatigat per la calorada, l’home que llegeix Tabucchi és a Rua Augusta. El ‘calceteiro’ que arregla parsimoniosament la vorera li diu que es tregui l’americana si te calor, que no és el primer que ho fa aquí. –Com ho sap això? Li pregunta. –És fàcil. Passat l’arc giri a l’esquerra, entri a Martinho da Arcada i pregunti-ho. Ho saben molt bé, ells. L’home es treu la jaqueta, seu a la terrassa i demana una llimonada amb molt de sucre. Hi ha gavines a l’horitzó del riu, els ‘cacilheiros’ salpen lents d’Almada. La vida no és més que un dia normal, com la brisa que, per fi, puja del Tejo a darrera hora de la tarda. L’únic que no es pot perdre aquí és l’assossec.
L’afany amb que l’home que llegeix Tabucchi busca per ‘largos’ i ‘ruas’ lisboetes el record de tots aquells que un dia va amortallat literàriament és un somni blanc, un anhel encès amb ‘Afirma Pereira’, sostingut amb ‘Rèquiem’ (Edicions 62) i clarament definit amb ‘Pessoana mínima’ (Imprensa Nacional). La mort és un viatge erràtic per carrers calorosos i buits. És un dia per les tabernes del Chiado i els cafès d’A Baixa pensant en el poema que mai no s’escriurà, perquè ja l’escriu cada tarda la brisa que puja del riu i que tenyeix la ciutat d’aquesta tan necessària tranquil·litat.
És ara que, per fi, ja ha conegut el destí final de tots aquells sobre els qui ha escrit. És ara que pot anar a buscar l’Antonio per anar a Largo das Portas do Sol a prendre una ginjinha. La circumstància és tràgica, si, però la vida segueix descabdellant-se calma per Figueira