L’escriptora compromesa

Un dia li vaig explicar a la Teresa Pàmies que m’havia llegit el seu ‘Quan érem capitans’ d’una tirada, un matí gris, com el futur d’una generació que no tenia més horitzó que els núvols que omplien la finestra darrera la qual somiava tot llegint.
-Però, tu estàs compromès amb els teus somnis?, em va deixar anar.
-Faig tot el què puc, li vaig respondre.
-Doncs no pateixis que tot arriba. Però, sobretot, no baixis mai la guàrdia.
Corria 1975, Radio España Idependiente repetia, sense encertar-ho, cada nit que Franco havia mort i jo era jove i mesell. Però mai no vaig afluixar en l’obstinació; en part perquè no he conegut mai una persona més compromesa amb el país, la història i la memòria del dèbils, que ella.
I fidel a les seves conviccions, amb obres cabdals com ‘Testament a Praga’, ‘Dona de pres’ ‘Amor clandestí’ o ‘Memòria dels morts’ la Pàmies, com li deia tothom, va construir el relat de la República, la Guerra, l’exili i encara fins avui, des del costat dels perdedors. Els va testimoniar i, així, els va honorar.
I com que la vida és un bolero, ella la comentava anys després per la ràdio bo i posant-hi música. I així no semblava tan dura.
Enyorem la teva veu, Teresa.

Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Març de 2012