Avui necessitem tant a Brecht, com aquella colla que volien ser escriptors el necessitaven a finals dels setanta. Ara i llavors, dues expressions històriques idèntiques del mateix naufragi, dos moments sense rumb cívic ni polític que es troben interpel·lats en la literatura de l’alemany. Llavors va ser Feliu Formosa qui va atiar tantes incerteses comunes amb aquella esplèndida ‘Aula Brecht’ (1977 - 1983).
En la intimitat d’una formació desendreçada però contundent havíem llegit ‘Les elegies de Buckow’ (ed. 62) que ell mateix havia traduït: ‘Ni el Diluvi / no durà eternament. / De sobte van passar / les aigües negres. / Ben poques, tanmateix, / han durat més.’; però no va ser fins que vam assistir a la seva classe magistral, que vam entendre el valor de l’artista per desemmascarar les nafres de la societat del seu temps.
La immersió va ser brutal. La gosadia de portar l’espectacle a una aula dels Hermanos on gairebé tots havíem estudiat va provocar un vertigen històric insuperable. No era només aquella poesia com un discurs de moral política, era la rebel·lia que aixecava cada vers entre un públic que seia als mateixos pupitres on anys abans havíem estudiat vides de Sants i les ‘leyes fundamentales del estado’. Dient implacablement Bertolt Brecht, mai no he sentit a ningú dir amb tant de sentit un poema, Feliu Formosa va transformar l’obra del bavarès en un clam bell, intel·ligent i unànime contra l’estupidesa col·lectiva que s’imposava poc a poc en una societat estabornida per la sobtada il·lusió política d’una transició cap al no res.
Trenta cinc anys després, havent arribat al final del camí a on ens va portar aquell engany col·lectiu, ja no ens queda més que la contundent poesia de Brecth. Ni el benestar promès, ni la política com a be comú, ni l’honestedat democràtica, ni un autogovern extenuat per la inepte gestió d’uns i altres. Res. Els grans homes ens han empenyorat fins i tot la gosadia, els somnis. Ens queda Brecht, de nou traduït per Formosa a ‘Poemes i cançons’ (ed. 62), que va conformar l’espectacle ‘Hola Brecht’; un renovat exercici de consciència. ‘Els grans homes diuen moltes coses estúpides / Consideren estúpida la gent / I la gent do diu res i els deixa fer / I així el temps va corrent.’ El 12 de novembre de 1998 en Feliu en va dedicar un exemplar a la meva filla: l’art interpel·la a totes les generacions d’una societat. Avui l’hem de tornar a escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada