L’educació portuguesa (i 2)

Almeida Garret (1799-1854) era un galant popular als cafès del Chiado, que tan enamorava les dones com seduïa els intel·lectuals; era el prototip d’home romàntic. Va fundar diaris, modernitzar el teatre, recopilar el romancer popular, difondre les idees liberals i, en certa manera, i per què va ser estimat però poc entès, va viure un indòmit exili intel·lectual interior. Arran d’un viatge a Santarém per visitar un amic (78 quilòmetres), va escriure una obra mestra de la literatura portuguesa i símbol del romanticisme europeu: ‘Viajes por mi tierra’ (Pre-Textos). Viatge, crònica política, autobiografia i fins i tot novel·la, el llibre és un preàmbul a la descoberta transversal del país que, un segle i quart després, va fer José Saramago a ‘Viaje a Portugal’ (Alfaguara). Només qui sap de la immensitat del seu país pot sentir-ne l’enyor. Tant Garret, irònic i desconfiat de la gent de camp, com Saramago, obsedit per visitar totes les esglésies de Portugal, són molt més que observadors de la realitat, en testimonien la seva transcendència enllà dels temps i de la història.
Anys més tard, José Cardoso Pires va traslladar aquesta mirada evocativa a la capital. El seu ‘Lisboa, diari de bord’ (Proa) descriu l’itinerari d’una educació sentimental que, amb una història sotragada, va desembocar en el retorn de la llum blanca als carrers de la ciutat gràcies al Moviment de les Forces Armades.
Tots els camins de la vida solcats en els discrets viatges d’aquests autors porten a la idea de que els límits, en els territoris, en els gèneres narratius, en les idees, no existeixen més que en la ment. Maria McCarthy va escriure a ‘Carta a Portugal’, que a Lisboa se sent una nostàlgia blanca, Alain Tanner li va dir, la ciutat blanca, Cardoso Pires diu que Lisboa navega. On acaba la terra i comença el somni?
Saramago era de la província de Santarém. Amb ‘Memorial del convent’, ‘L’any de la mort de Ricardo Reis’, ‘La Caverna’ o ‘Assaig sobre la ceguesa’ (Ed. 62), va construir la idea de què la nostàlgia blanca transcendeix a la narrativa. Ara he conegut la novel·la que mai no va publicar, ‘La claraboia’ (Ed. 62), i he entès que l’educació portuguesa era incomplerta sense aquest relat d’idees grans en vides petites que el podria haver escrit Almeida Garret. Potser és aquesta visió romàntica el que fa que la llum arribi a tenir conseqüències en un altre medi i, així, conformi una realitat molt més enllà del que els nostres pobres ulls abasten a veure.