Història universal

Ben narrada, la veritat local pot ser universal. És el que te ‘La historia de mi gente’, d’Edorado Nesi, premi Strega 2011 que, en un mostra de bona visió editorial, acaba de publicar Salamandra. La veritat local de Nesi, ‘a penes una petita part de la veritat’ em diu tot fent un cafè, és la de l’ascens i caiguda econòmica i social, de la ciutat toscana de Prato, d’on és ell originari i on va dirigir la fàbrica de teixits familiar (tres generacions), fins que no li va quedar més remei que vendre-se-la. L’ultraliberalisme econòmic, els xinesos i la supremacia del disseny i el preu per sobre de la qualitat, van acabar amb els fabricants de teixits que havien estat responsables en bona part de l’èxit de la moda italiana. Però la de Nesi no és una història local, ni literatura del jo, és el paradigma de l’ensulsida d’Europa, la metàfora de la fi del món d’avui. La pregunta que un es fa mentre llegeix el llibre és, evidentment: que en quedarà de nosaltres? La resposta, com a molt, és al vent.
I és què, igual què Zweig a ‘El món d’ahir’, Nesi no profetitza ni pontifica; es limita a testimoniar la desarticulació d’aquest temps i de tot el què el va fer agradable de ser viscut, inclòs el capitalisme productiu, la vella idea de crear empreses per generar riquesa col·lectiva (encara que la redistribució no fos sempre equànime. Fins i tot aquell capitalisme ha fracassat en mans de l’actual salvatgia especulativa. És la mort dels seus somnis d’empresari i la dels nostres fonamentats en el treball digne i el benestar creixent. Tot això pesa en la memòria d’Edoardo Nesi, per això ho ha escrit, ‘com una venjança personal’, em diu. És per això que la seva és una història universal. Literatura.