L’escassa convicció amb que Méndez i Fernández Toxo anunciaven la data; la vaguetat de la vaga, si se’m permet el joc de paraules en un afer tan seriós, i la resignació d’avantmà dels sindicats pel que saben és una reforma filla dels criteris de la Unió Europea contra els quals hi tenen poc a fer, està posant el sindicalisme en un tràngol; el de renovar-se o quedar fora de joc per caduc.
Les relacions laborals han canviat molt des de la vaga de la Canadenca, però el sindicalisme espanyol a voltes encara sembla que actuï com si la única relació possible entre patrons i obrers fos l’enfrontament.
En un panorama econòmic, polític, laboral, educatiu, familiar i de mercat que s’ha capgirat en pocs anys, les regles del treball han de canviar a la força. L’eclosió de generacions ben formades per les quals no hi ha oportunitats de feina al seu nivell, el creixement dels autònoms, la compaginació entre vida laboral i familiar o la mobilitat, són realitats d’avui que no tenen resposta en l’encarcarat mercat laboral actual.
Europa no condemna els treballadors espanyols al pacte de la fam, el que diu és que cal modernitzar-se per ser competitius, i treballar millor i amb més eficàcia; i això vol dir esforçar-se molt.
I el dit pels sindicats també va per la petrificada CEOE.
Dit a El Món a RAC 1 el 16.06.10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada