Aprovar un decret llei tant cabdal pel futur del país com ho ha de ser la Reforma Laboral amb més abstencions que vots a favor no és, precisament, per estar-ne orgullós. Ningú: ni el govern, incapaç, ni l’oposició, impotent, ni els ciutadans, que tenim el que ens hem donat.
Amb l’economia sota tutela europea, amb el resultat d’ahir tot l’arc parlamentari en pes ha donat mostres d’un alarmant tansemenfotisme. Uns perquè, a hores d’ara, els fa por governar i són incapaços de defensar amb convenciment les mesures que prenen, i els altres per temor a donar suport a un seguit de mesures tan poc populars com necessàries, però que haurien dictat encara amb més ma de ferro d’haver estat al govern (és a dir, demostrant un grau d’hipocresia política que els inhabilita per al poder), han abdicat de la sobirania política que els toca exercir i han deixat la política de recuperació econòmica espanyola en mans de l’atzar, de l’humor d’Obama, de les puces dels de Brussel•les i de l’opinió pública financera alemanya.
Fa dies que es diu que el ministre Corbacho és a la corda fluixa. Després del debat d’ahir al Congrés n’hi ha 350 més que l’acompanyen. Aquesta corda te oberbuking.
Dit a el Món a RAC 1 el 23.06.10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada