La democratització del disseny va ser un dels factor desencadenants de la Barcelona d’avui. Els primers anys de la transició, els carrers de la ciutat grisa del franquisme van ser ocupats per músics, actors, performers o dibuixants de còmics. Va ser l’època gloriosa del Zeleste, el Saló Diana o Ocaña, però aquella ciutat que esclatava en desig de convertir el carrer en l’autèntic centre de la vida pública, és a dir de la llibertat, no va poder resistir el pes enorme i feixuc de la institucionalització democràtica. No tenia prou poder comunicatiu ni transformador.
El disseny havia viscut fins llavors reclòs en els agradables ambients de la burgesia local. La producció dels grans creadors, (de Milà a Sauté) a penes havia estat capaç de superar el classisme del consum cultural de l’època, la seva capacitat comunicativa difícilment transcendia, i quan ho feia era amb caràcter anònim (cas de la Montesa Impala,per exemple).
La irrupció social d’un concepte realment democràtic de disseny va arribar majoritàriament amb les noves institucions, que van adonar-se de que, no només calia donar un canvi estètic a les ciutats que indiqués clarament els nous temps de llibertat que estaven protagonitzant, sinó que calia implicar a quants més sectors socials fossin possibles en ell. El missatge havia de ser tan potent i multifacètic, que els sistemes clàssics (sector cultural, opinió públics) no eren suficients. El disseny, que consisteix a concebre o millorar un objecte amb un sistema fet a mida i amb un mètode de treball propi i discursiu, podia ser un bon instrument, HI havia tradició, qualitat, escoles de prestigi, un incipient contacte amb Europa i, a més, era un símbol d’excel•lència i cosmopolitisme.
Claret Serrahima, un home de geni noucentista (Julià Guillamon), però transgressor i provocatiu a la vegada tant en el creatiu com en el polític (Daniel Giralt-Miracle), va entendre i assumir el repte de transformar Barcelona amb el disseny com a instrument obert i per a tothom; comunicant a la vegada que la dialèctica dels nous temps s’havia apoderat per fi del carrer, i que el discurs del país seria modern o no seria. L’estudies o dissenyes va transformar la ciutat antiga en la metròpoli moderna, els nous temps havien arribat per instal•lar-s’hi.
Si la Barcelona i la Catalunya modernes es van dissenyar, en Claret en va ser un dels seus progenitors. No només va engendrar missatges, també s’hi va comprometre professional, personal i fins i tot empresarialment. I si en tot aquell procés que va viure a finals dels vuitanta el seu punt àlgid, es van produir excessos, no és pot culpar ni al disseny, ni als dissenyadors. Quan les vies de transformació s’esgoten i algú, generalment institucions, s’obstina tan si com no a seguir explotant-les, el discurs es rovella fins el bloqueig. Els JJ OO van suposar la darrera espremuda al concepte; la modernitat (post o no) havia donat de si tot el que podia. El concepte havia arrossegat la idea.
De l’àmbit ‘peus’ de la mostra, els seus treballs sobre Barcelona, el museu de Ceret (la mostra viatjarà a l’Arts Santa Mònica) ens porta a la ‘panxa’, la rauxa, els divertiments, les complicitat i transgressions i acaba amb les ‘mans’, on hi ha les llibretes amb els dibuixos a llapis que en Claret ve fent ja fa força anys. Ha tornat la idea, el concepte hi és al seu servei. El que conta és la força del missatge. En Claret Serrahima és un comunicador, no un artista, de fet es reclama ‘un rave’; el ‘bio’ és modern. Els temps canvien. L’obra de Claret Serrahima radiografia el sentit de les coses.
Albert Guijarro
Ell i uns amics fa deu anys van crear un petit festival de pop independent que avui s’ha convertit en cita musical imprescindible. El Primavera Sound acull enguany 170 grups i públic d’arreu Europa, i fa de Barcelona la capital de la música popular. Llàstima la poca atenció als grups locals, potser creuen que no fa cosmopolita, o que a un anglès li molesta sentir cantar en català.
Javier María Casas
La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que presideix, estimant la demanda de la Junta de Castilla y León per que sigui declarat be d’interès cultural la seu de l’arxiu de Salamanca i tot el seu contingut, posa en perill el retorn del patrimoni català, estimat en unes 1600 capses, que encara resta allà. Una nova mostra voluntat judicial de capgirar la raó històrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada