A la literatura catalana la globalització se li posa molt bé. Mai s’havien traduït tants llibres i mai havien estat tan llegits arreu. La fi del peatge del castellà per sortir a l’exterior fa que els llibres en català s’exportin el doble que els escrits en Grec, que és un idioma estatal. Dir que la literatura catalana viu de les subvencions és malintencionat, números canten.
Conclusió extreta després de visitar l’exposició ‘Ficcions enfora! la literatura catalana exporta relats: 101 veus que conten històries’, que és fins el 13 de juny al Palau Moja de Barcelona. La literatura escrita en català te avui un públic nou escampat pel món: França, Alemanya, Bèlgica. USA, Països Baixos, Itàlia, Canadà, Regne Unit i Romania són, per aquest ordre, les deu cultures on arriben més els relats (novel•les, contes i teatre) d’autors catalans. Hi ha casos, com ‘Les veus del Pamano’, de Jaume Cabré, que, només en alemany, porta venuts 450 mil exemplars. ‘Les tres bessones’, de Roser Capdevila, són un fenomen mediàtic planetari. Per veure ‘El mètode Grönholm’, de Jordi Galceran, hi ha més de dos milions de persones que han passat per taquilla a mig món. Al darrera hi ha centenars de títols i autors que cada any publiquen o estrenen els seus textos en un idioma diferent al que han estat escrits i obtenen el reconeixement de crítica i públic, mentre que aquí els seus relats poden arribar a ser tractats de ‘noveletes’. I si no que li ho preguntin a Albert Sánchez Piñol, autor de ‘La pell freda’, lloada internacionalment i traduïda a Alemanya, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Espanya, Eslovènia, Estònia, Euskadi, Finlàndia, França, Galícia, Grècia, Itàlia, Islàndia, Letònia, Lituània, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, Romania, Rússia, Suècia, Txèquia, EUA, Corea, Índia, Israel, Japó, Turquia i Taiwan.
El català és la llengua 75 del món en nombre de parlants i la 23 en nombre de traduccions com a llengua d’origen, segons la UNESCO i el catàleg Ethnologue. Com és que les històries dels nostres autors conquereixen any a any més lectors fora del domini lingüístic i, en canvi, a casa no gaudeixen del prestigi que se’ls atorga fronteres enllà? I com s’ha produït l’esclat exportador dels relats en català durant aquests darrers 25 anys (6.300 títols), quan el mercat interior no para de baixar?
La consolidació de l’autogovern ha estat clau per a aquest propòsit. La descoberta a l’estranger de que la cultura catalana és seriosa i que te un país al darrera, ha fet forat; l’impuls institucional i la participació com a cultura convidada a les fires de Guadalajara i Frankfurt també hi ha ajudat, però considero que cal destacar la tasca dels lectorats de català que hi ha gairebé a 100 universitats d’arreu del món, amb milers d’alumnes i no poques tesis doctorals de literatura comparada, i la feina de les agents literàries i les editorials, com a peces claus per superar un graó que no s’havia pogut vèncer des de Ramon Llull, el peatge de passar pel castellà prèviament abans de poder ser traduïts a altres idiomes. Avui moltes editorials d’arreu tenen lectors de català i gent que segueix el que s’està fent aquí, les agents viatgen a les fires internacionals i, com a qualsevol sector econòmic, compren i venen drets. És complicat encara, és clar, però si el mercat interior s’encalla cal buscar-ne de nous.
Perquè està tant aturat el mercat interior si cada dia hi ha més gent que sap català i al món interessen els nostres relats? Per la falta de prestigi que te la llengua i la literatura dins el propi país. El cainisme, una art típicament catalana, i el mal tracte en general de la crítica i els grans mitjans de comunicació, hi posa la resta. Entre l’esnobisme xaró que els porta a creure que el castellà és més cosmopolita, la ignorància o la mala fe directa i sense miraments, els autors han decidit, finalment, tirar pel dret. Allà a fora hi ha ple de gent que llegeix.
Esteve Miralles i Enric Gallén
Els dos comissaris de la mostra ‘Ficcions enfora!’, on es constata la capacitat d’exportar traduccions de la literatura en català, han dissenyat una exposició de gran claredat expositiva, argumentalment contundent, de visita atractiva i molt barata. Qui, a partir d’ara, digui que la literatura catalana existeix per les subvencions, no només és un malintencionat, sinó un indocumentat.
Camilo Tarrazón
Les amenaces apocalíptiques de la campanya contra la llei del cinema que ha engegat el Gremi d’Exhibidors són impròpies de qui diu difondre i defensar la cultura (i el cinema ho és, oi?). Per si quedava algun dubte, amb aquest missatge tan simplista com el fulletó de García Albiol, es treuen la màscara i deixen ben clar que no volen que el català sigui una llengua normal d’ús públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada