Quan vaig anar al museu Picasso a veure la magnífica mostra sobre art eròtic japonès una noia del personal del museu se’m va dirigir en anglès, tot i que si una cosa faig amb obstinació és parlar català. “Normal”, vaig pensar,”que hi venim fer els oriünds en un museu com aquest sinó nosa”. Això no és una anècdota, és la metàfora del que s’ha convertit Barcelona, una amable i bella ciutat per als estrangers que, per guanyar-se la vida amb ells, ha hagut d’expulsar els veïns. És el mateix model que Praga, on no hi ha cap ciutadà que travessi pel pont de sant Carles, com ja no hi ha barcelonins que passegin per la Rambla. El model que va rebentar Florència i que està començant a malmetre Varsòvia i altres preciositats de l’est.
No entro a valorar sobre culpes, perquè en el cas nostrat l’èxit va superar la pròpia organització. La posada en valor de la cultura com a be de consum d’una societat llavors rica i plena va propiciar el desenvolupament d’una activitat econòmica que ha afavorit el país durant anys, inclosos als més aferrissats crítics del model. Ara, una altra cosa és pensar en si el municipi no hauria d’haver administrat millor aquest ‘boom’. Per quin motiu ho hauria d’haver fet? Per no posar en crisi el model de gestió urbana nascut de la transició pel qual s’havia pactat que el ciutadà fos el protagonista de la seva ciutat; així de simple.
Les crisis són bons moments per reconduir processos desbocats. Aprofitar l’ensulsida de l’ultra liberalisme per retornar un cert humanisme a la construcció de la societat es pot traduir, en clau barcelonina i catalana, en refermar els valors culturals de la ciutat i reorientar-los cap al veí. El ‘guiri’ ja s’ho trobarà, te prou oferta i serveis, i mai podrà dir que BCN no li va ser ‘archivo de cortesía’. Barcelona ha de tornar a ser, millorada i augmentada, la ciutat creativa, transgressora i vanguardista del període que va de la primera transició als JJOO, quan la cultura, bo i els pocs mitjans, es va apoderar de la vida quotidiana.
Els elements que es poden posar en joc actualment per tornar a posar la cultura al centre de la vida i liderar una nova transformació social són diversos i molt potents, perquè el treball d’anys ha estat generalment positiu: reforçar l’accés a la difusió cultural com es va fer amb les biblioteques, empènyer la creació millorant criteris que en el seu dia van fer reeixir centres com el CAT (música tradicional) o el SAT (teatre familiar), fer que el ciutadà recuperi l’estima pel seu patrimoni ara en mans del turisme i, sobretot, donar-hi a aquest impuls una interpretació clarament metropolitana.
Barcelona ha trencat les fronteres del terme municipal fa anys. El continu urbà ho és també cultural. Del museu de l’aigua de Cornellà al futur del còmic de Badalona hi ha un discurs coherent que només la política i l’estreta visió mesocràtica d’alguns agents culturals amb una miopia quirúrgicament preocupant, estrafan. Amb la d’anys que fa que la perifèria ha conquerit culturalment el centre, a que s’espera per projectar cap a la metròpoli la idea de que la cultura és al centre de la vida?
La Gran Barcelona que l’apreciat Miqui Puig viu i defensa des de l’Ametlla del Vallès és la capital cultural, de Catalunya i del món, que cal construir. No fer-ho ara, que hi ha l’oportunitat, pot acabar abocant la ciutat al simple aparador patrimonial per a les hordes de turistes en shorts bevedors de cervesa.
Paula Sánchez de León
A aquestes alçades de la història, voler fer creure que l’amenaça de tancament dels repetidors e Catalunya ràdio que te Acció Cultural al País Valencià no responen a motius polítics, és un infantilisme impropi d’una portaveu governamental. El que és incomprensible és com la CCMA ha regalat un canal de TDT per que Canal 9 es vegi a Catalunya si ells no acompleixen amb la reciprocitat.
Escofet, Sales i Xargay
La orientació que els tres nous directors de Barcelona poesia han donat a la setmana renova i actualitza la llarga i fecunda trajectòria que li va donar al certamen en David Castillo. Noves lectures per a nous temps en els que la poesia, com a gènere del brogit i de la veu alta, ha de lluitar contra el poder que la voldria en silenci. El repte de la visibilitat ha de tacar la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada