Es veia a venir; el primer que convoqués els ciutadans a les urnes pel que fos, el tema era el de menys, s’emportaria totes les garrotades. Entre la crisi i la incapacitat pe a sortir-nos-en, la desafecció per la provada sensació d’estafa a que ens te sotmès el Constitucional, la malfiança cap a la política institucional pel xoriceig de Millet, Pretòria i els que no s’han descobert i potser no se sabran mai, i la sensació general d’impotència de la classe política per encarar a tants fronts oberts, molta gent tenia ganes de demostrar amb la única força legítima de que disposa, el vot, que n’està farta. La idea de sotmetre a consulta popular els grans temes ciutadans em sembla lloable, i la necessitat que te la Diagonal de transformar-se per poder seguir acomplint amb l’ús de via de comunicació interior de la ciutat i cap els municipis veïns per al que Cerdà la va dissenyar, però amb les necessitats de transport d’avui, és una evidència innegable.
Ara bé, dit això, res no s’ha fet bé. Ni el moment era el millor donada la feblesa política que ja patia Hereu abans de la consulta, ni el plantejament el correcte pel sospitós format de la pregunta.
La caiguda de Martí sona a poc, i en política, les intencions no basten, i ara els socialistes catalans tenen un problema molt greu per inèdit. La possibilitat de perdre les dues bandes de la plaça Sant Jaume.
Dit a El Món a RAC 1 el 18.05.10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada