El capitalisme ens ha educat en la dialèctica de l’autoregulació lliure dels conflictes socials i ara, que és el propi sistema que fa figa per totes bandes, no sabem a quin clau aferrar la nostra mutilada personalitat crítica que sotsobra amb el mercat i els capitals, mentre els economistes, polítics, pensadors i artistes que ens van estabornir amb els seus missatges ensucrats fent-nos creure que no hi havia alternativa al capitalisme, han fugit deixant-nos sense llanxes de salvament.
Diu l’admirat Francesc Torralba que hi ha una emergent necessitat d’espiritualitat; no m’estranya, és la forma clàssica d’intentar sobreviure en temps d’ensulsida. També l’estol d’articulistes de la Fundació Jordi Pujol insisteix que cal recuperar els valors que van regular històricament la societat. D’acord, però el món funcionava amb aquestes pautes fins que algú va considerar que es podien liquidar perquè la societat moderna ja s’autoregulava prou i no li calia tanta normativització del comportament. I segur que no van ser les classes més allunyades del poder.
Resulta enormement sospitós que, des de la religió o el neoliberalisme, es culpi sistemàticament tant de la pèrdua de valors com de l’espiritualitat a l’educació progressista i igualitària, el racionalisme, a les polítiques d’esquerres i suposo que fins i tot al referèndum de la Diagonal. Els efectes perniciosos del capitalisme sobre la ment de l’individu i el seu rol social estan encara pendents d’una anàlisi multidisciplinària seriosa; hi ha massa interessos creuats pel mig (religió i capital, drets humans i mercats, justícia universal i negocis...) que ho impedeixen. I si seguim convençuts de que el capitalisme depredador i antihumanista actual no te alternativa, mai no s’arribaran a establir les bases d’aquesta anàlisi, que és com dir que mai no se sabrà la veritat sobre la pèrdua de valors o d’espiritualitat de la societat actual. És el peix que es mossega la cua, i a algú ja li va bé que sigui així.
En la poruga, espantada i decadent societat d’avui hi ha una pèrdua més preocupant que la dels valors o l’espiritualitat, potser perquè és en la base mateixa de les dues: la pèrdua de la realitat, una circumstància que comença en els joves, però que afecta a bona part de la població de forma transversal. La moda de la ciència ficció o dels embafosos relats de màgia, gòtics i para normals, contrasta amb el descens alarmant en el consum d’informació sobre l’actualitat que fan els joves. La fal•lera per certs esports o per fàtues vides d’altres que convertim en herois populars, estaborneix els adults. Uns i altres en general prefereixen no saber, intueixen una crisi tant rotunda i que els trastocarà tot el que són i han après a través de la seva pròpia tradició, que es refugiem en paradisos falsos com drogues al•lucinògenes abans d’aturar-se mínimament a pensar com poden transformar la societat per a un futur capaç de superar la decadència actual.
La necessitat de fugir de la realitat pot ser un baló d’oxigen per a aquests moments tant convulsos i en el que s’ensorren tantes torres que creiem indestructibles, però acabarà per crear individus absolutament amorfes, sense cap mena de criteri ni sentit crític, simples ninots que, havent perdut el contacte amb el món real, vagaran per la vida sense saber ni qui són ni on viuen. Aquesta situació, evidentment, és perfecta pel sistema, que així podrà anar tirant durant dècades encara que sigui a empentes i rodolons com ara. Perduda la realitat de vista quedarem ens mans dels monstres. Llavors, a corre cuita, tornarem als valors i a l’esperit.
David Villa
Pagar 40 milions d’euros per algú en un moment en que la situació econòmica és greu per a tot el país és un escarni a la dignitat col•lectiva, però els 25 mil socis que divendres al matí van omplir el camp per saludar la nova ‘compra’ evidencien que hi ha una part important dels catalans a qui la realitat els fa tanta por que prefereixen embriagar-se amb l’èxit aliè. I tothom content.
Francesc Miralles
Placebo per a fugir d’aquests temps angoixants, la seva novel•la ‘Retrum’ (La Galera), que relata la vida de Christian, el noi solitari que es refugia en un cementiri a llegir Lord Byron fins que descobreix ‘l’odre pàl•lid’, és un èxit a mig món: Alemany, francès, brasiler, croat, castellà i probablement anglès, saluden aquest autor versàtil i intel•ligent com pocs. El gòtic triomfa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada