L’ESPORT COM A EXPRESSIÓ CULTURAL

A primers de segle XX l’esport va irrompre a la vida catalana. Un llibre, ‘100 anys d’esquí a Catalunya’, d’Antoni Real (Cossetània edicions) i un documental ’L’altra cara de la forca’, d’Oriol Garcia i Fantàtik Visual que va guanyar el premi al millor film espanyol al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló, ens evoquen els inicis de l’esquí i l’escalada esportiva, dues activitats que han contribuït a fer de l’esport un ritual social pròpia del perfil cultural de Catalunya.
Tots dos treballs són notables en la seva factura i aporten una dimensió de divulgació històrica important. El llibre de Real traça el perfil de la història de l’esquí a Catalunya des de Nadal de 1980, quan una colla de precursors van fer la primera esquiada documentada a Rasos de Peguera (el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya ho testimonia) fins un text del meteoròleg Francesc Mauri on avisa del perill que la neu dels Pirineus quedi afectada pel canvi climàtic. Sense vocació enciclopèdica, el treball pretén posar de manera amena i profusament il•lustrada els elements fonamentals d’una història que algun adia s’ha d’escriure. És un llibre que tots els esquiadors voldran tenir.
A la pàgina 105 del volum hi ha una amplia referència a Lluís Estasen. Va ser una persona fonamental en la difusió de les activitats de muntanya a Catalunya. A primers de segle el CEC no en volia saber gran cosa de pràctica esportiva, només li interessaven els plantejaments científics i culturals de la muntanya. Els que fan recerca històrica sobre l’esquí coincideixen a dir que, a partir de 1908, aquesta idea va començar a canviar. Catalunya s’estava convertint en una dels països més moderns d’Europa, i l’esport era un factor fonamental per a la cohesió i la modernització de la societat. Evidentment els esquiadors i escaladors d’aquells temps eren elits socials i econòmiques, gent de ciutat que anava a la muntanya, però el seu caràcter pioner va contribuir, sobretot a partir dels anys 30, a convertir la pràctica esportiva en un fenomen de masses. La popularització de l’esport va generar una dimensió cultural i patriòtica més popular, massiva i moderna. Els pressupostos del CEC de primers de segle es van veure ampliats molt més del que els seus gestors creien gràcies a la difusió de la pràctica esportiva.
El documental ‘L’altra cara de la forca’ és una petita joia del cinema històric. La productora Fanàtik Visual ha recreat la primera escalada de la cara nord del Pedraforca que Lluís Estasen va encapçalar l’any 1928, amb alpinistes d’avui equipats com fa vuitanta anys. Gràcies a això l’espectador es pot fer una bona idea de les dificultats que van haver de superar els aventurers i que diversos testimonis relaten a càmera. Estassen, que ja havia pujat amb esquís a l’Aneto l’any 1927, se’ns mostra com un obstinat precursor, un home que s’avança al seu temps i que, a la vegada que obre una via (amb un flanqueig que dona tensió dramàtica al film) està posant les bases de l’escalada moderna i, en especial, de l’acostament de la ciutat a la muntanya amb una actitud oberta. Després d’ell ja no es va d’excursió només per conèixer ermites, es va a la muntanya pel sol plaer esportiu de pujar dalt d’un cim, de superar una dificultat, d’usar la natura coma espai de lleure. S’havia inaugurat la nova expressió cultural de l’esport, que arriba fins avui en dia amb força i popularitat.

+
PACTE PER LA IMMIGRACIÓ
Que el català sigui la llengua vehicular per facilitar la incorporació dels immigrants és una fórmula excel•lent per engrescar els nouvinguts a formar part enterament de la nostra comunitat des del primer dia i evitar que es tanquin en guethos. Però també és una bona manera de garantir que el català tindrà una presència prioritària a la vida quotidiana i l’ús social que necessita i es mereix com a llengua pròpia de Catalunya, un ús social que el castellà ja te sobradament.

-
CONSELL DE LES ARTS
Ja hi ha llista de membres per al Plenari, res a objectar, però la modificació parlamentària de la llei del Consell abans de començar a operar per poder permetre que en formin part alts càrrecs de la Generalitat, el posa sota sospita. Malgrat que la retirada de les incompatibilitats només afecta als càrrecs que no tenen dedicació exclusiva., la transformació obre una portella a que hom pensi que hi poden haver-hi tractes de favor i tràfics d’influències. Es podia haver evitat.