Sant Jordi mort pel drac

El creixement, eclosió i èxit massiu de la festa de Sant Jordi correspon amb la pèrdua gradual de presència, vendes i influència a la diada dels llibres i autors en català; és a dir: de la cultura pròpia. El desembarcament massiu d’autors castellans a la diada, l’ocupació de l’espai ciutadà, cultural i mediàtic en detriment dels locals i el progressiu retrocés comercial dels llibres catalans d’ençà la concentració monopolística dels que foren els segells més importants, han fet de Sant Jordi una festa tan massiva com vulgar i despersonalitzada on, amb l’excusa de que val tot amb tal de vendre -ultraliberalisme editorial-, el que hi ha hagut és un nou procés de substitució de la llengua i la cultura catalana per la castellana.
Si ni per Sant Jordi els llibres catalans són majoria a les parades, llibreries i mitjans de comunicació, perquè volem un Sant Jordi? O bé: perquè ens reclamem tan catalans, si fins i tot en les demostracions festives ens comportem com una simple i cofoia colònia? Una metàfora del país que es va fent.  

Un món que s’acaba
Durant el franquisme, derrotats militarment i política, Sant Jordi era una clara diada de reivindicació nacional a través dels únics elements capaços de garantir la nostra existència col·lectiva enllà dels temps i les dificultats: la llengua i la cultura. Sense institucions, amb una indústria cultural més que precària, sense mitjans de comunicació propis i sense un sistema educatiu per augmentar l’ús i el coneixement de la llengua, la societat civil i els actors culturals es van organitzar amb èxit i van saber seduir la gent. El català es va posar de moda. El català va caure simpàtic socialment. L’ascensor social passava pel català.
Gairebé sense mitjans, entitats i associacions treien llibres, cultura i festa al carrer. I el carrer responia cada cop més, bo i plantant cara a la situació. Franco es va morir de vell, però la societat catalana havia vençut el franquisme feia temps. Aquesta era l’autèntica transició democràtica que la classe política havia de respectar en lloc d’apropiar-se-la (a canvi d’algun càrrec posterior per a alguns dels seus agents, és clar).
Avui mateix, a la societat l’Amistat de Premià de Mar (amb un teatre nou de trinca pagat amb diners públics) l’acte que s’anuncia per aquestes dates és una festa Rociera pel dia 28. És només un exemple, ja ho se, però els exemples conformen realitats, i la suma de realitats situacions irreversibles.
El món d’avui, sorgit del llegat de la lluita contra la dictadura, s’acaba. El món de demà que es perfila, no només és globalitzat; sinó que, en aquesta universalització de mercats disfressada de progrés, el català no hi te lloc. Així ho han decidit corporacions, empreses, institucions i representants polítics, financers i mediàtics d’aquest país. Per això Sant Jordi és avui una festa on la cultura catalana hi és en minoria.

Preocupats pel futbol, això si
Completament estupiditzat pels interessos del mercat i dels mèdia, el ciutadà ha perdut fins a tal extrem la capacitat de pensar críticament, que ha substituït l’imaginari col·lectiu de país. La llengua, la cultura, la història i fins i tot les institucions si es vol, ja no conformen l’esquelet de la raó de ser com a català. Avui ho conformen elements declaradament sentimentals com les victòries del Barça, el partit anual de les seleccions esportives, els titulars incendiaris de certa premsa de Madrid o les declaracions ignorants d’algun cavernícola; tota una teràpia d’autoajuda nacional que provoca paradoxes com què Josep Guardiola sigui considerat per bona part de la població com un excel·lent candidat a la presidència de la Generalitat.
La raó, que històricament ha estat força clau en la supervivència del país, la llengua i la cultura malgrat les enormes dificultats i les agressions de tota mena, ha estat ara substituïda per una actitud sentimental (típica del pensament líquid), dèbil i acrítica bastida a partir d’unes quantes icones prefabricades i beneïdes per l’oficialisme. El model de catalanisme per al món d’avui defuig la responsabilitat col·lectiva, substitueix l’anàlisi per una tautologia impostada i traça una nova ratlla vermella a banda i banda de la qual, i segons aquests paràmetres, situa bons i dolents.
El més fort és que aquest procés de substitució de la idea de catalanitat ha estat fomentat per les màximes institucions del país, tan polítiques, com econòmiques o ciutadanes.

On va aquest boig? Calleu-lo
En l’univers català contemporani la figura de l’intel·lectual ha desaparegut. Deutors d’un o altre favor a la classe política, les veu crítiques de la societat s’estan apagant a cor que vols. Fins i tot molts dels què s’havien mostrat més irreductibles van sucumbint. I si no hi ha administració capaç de doblegar algun esperit rebec, ja hi ha diari o televisió que fa la mateixa feina, fins i tot amb major eficàcia econòmica i prestigi social per a l’interessat.
Això si, els què no es deixen neutralitzar ja no se’ls tanca avui en dia; se’ls fa callar negant-los tota tribuna pública i llestos. El més preocupant del cas és que aquesta pràctica es realitza a banda i banda de l’espectre polític. El ‘amb mi o contra mi’ es tolera, perquè hom entén què, si no ets d’uns és que ets dels altres. Ara, el lliure pensament, el posar en judici el model, el preguntar-se si aquesta mena de democràcia ens fa més lliures o més esclaus, aquest és un agent intel·lectual del terrorisme urbà que cal eliminar legalment. I en això es posa d’acord la dreta, nacionalista no, i una suposada esquerra socialdemòcrata que, impotent, practica un seguidisme de via morta.
Això si, el dia de Sant Jordi surten tots plegats al carrer a retre homenatge a una antiga, però sòlida, idea de país que ells mateixos han contribuït tan eficaçment a desmantellar. Un Sant Jordi mort pel drac. Una metàfora del país que es va fent.