El gran Pedrals

Josep Pedrals (1979), no és només l’únic professional de la poesia que hi ha a la literatura catalana, sinó que és un dels comptadíssims autors que ha aconseguit superar, amb intel·ligència, talent i sentit de l’humor, la llosa ideològica del noucentisme que està apunt d’aixafar del tot la poesia nostrada, si no ho ha fet. Dit això, me’l trobo dinant a Can Lluís i sense prèvies (no ens en calen), em lliura el seu darrer llibre: ‘El romanço d’anna tirant’ (Labreu edicions), volum on combina la continuació dels diàlegs entre l’autor i el seu alter ego, Quim Porta, iniciats a ‘El furgatori’ (2006) amb la novel·la en vers que dona nom al recull.
Que en Josep Pedrals és un dels grans de les lletres catalanes us en adonareu a penes llegiu les dues primeres cartes creuades entre Porta i ell, o escoltant-lo els dimecres a l’Horiginal, temple poètic de Barcelona que anima amb Ferran Garcia. La grandesa d’en Pedrals s’amplifica gràcies a que mai no ha guanyat el premi Carles Riba, ni és declamat per Guardiola dins el vestidor. En Pedrals és d’aquests autors soterrats oficialment gràcies als quals la història de la literatura catalana seguirà fins i tot després de que els grans editorials i els mitjans de comunicació ‘prescriptors’ hagin acabat amb tot rastre d’activitat literària en català damunt el planeta.
Amb aquests antecedents penso que no rebrà un gran pessic dels 11,34 milions d’euros que CEDRO repartirà aviat entre els seus socis, ni crec que, entre el milió d’euros que aquesta entitat reclama a la UAB en concepte de fotocòpies per la cara, n’hi hagi moltes de poemes seus. Això a ell el preocupa molt vagament, en Pedrals ha arribat a la conclusió de que l’important és anar tirant.