L’home i la ciutat: Fonollosa

El dia què va morir van trobar damunt de la seva taula el poemari ‘Ciudad del hombre: Barcelona’ (DVD) entre diaris, correspondència i un esbós de testament. Era el 7 d’octubre de 1991. Un any i mig abans s’havia publicat ‘Ciudad del hombre: Nueva York’ (Quaderns Crema). Albert Pla, fascinat per la seva obra, va escriure l’espectacle ‘Supone Fonollosa’, y Joan Manuel Serrat el tema ‘Por dignidad’, basat en poemes seus. Cinc anys després es va editar el llibre trobat al seu despatx. José Maria Fonollosa va deixar, així, de ser un poeta secret.
Fonollosa va ser un poeta silenciat durant 25 anys. La crítica el va situar a la generació dels 50, quan va publicar ‘La sombra de tu luz’ i ‘Umbral del silencio’. Després res. L’any 1951 va marxar a Cuba, on va escriure els llibres sobre Nova York i Barcelona, però van haver de passar anys abans de veure’ls editats,. Un encontre fortuït amb Pere Gimferrer l’any 1987, va propiciar l’edició del primer llibre, y anys més tard es va publicar el segon. Per aquelles mateixes dates Quaderns Crema va editar una novel·la en vers, ‘Poetas en la noche’.
Però, tot i aquell petit aldarull editorial, Fonollosa mai no ha deixat de ser un perdedor consumat al més pur estil de la mitologia cultural urbana: un poeta maleït. Mai no serà un autor de masses, de culte com a molt. I, a hores d’ara, potser ja ni això. Potser millor.
Pocs poetes moderns d’aquest país han sabut transmetre l’angoixa urbana que aixafa els seus caps com ell. Res de lirisme barat, de versificador afectat. Ni una concessió a l’estètica. Decasíl·lab blanc i mal·leable al servei d’un discurs literari, vital i ideològic: sexe, mort i vida quotidiana a la ciutat. Poesia del discurs. Gairebé un rap situacionista. La societat com a espectacle decadent, depriment i terminal. Amb elogis a l’alcohol, al sexe sense amor, a l’obscuritat dels carrerons o als cucs que ens devoraran més aviat o més tard, és difícil superar l’estadi d’autor de culte per a uns quants bojos del carrer de casa.
Tots els poemes de ‘Ciudad del hombre. Barcelona’ tenen per títol un carrer de la ciutat. Poca cosa queda per cantar sobre la demència urbana després d’en Fonollosa. La resta sona buit. Proveu-lo, sobretot els que us considereu depredadors urbans, i ja veureu. Barcelona sembla més decadent i tot, després de passar per l’obra d’en José Maria Fonollosa. I el més fort és què potser és cert.