Conte de sant Jordi. Un que les enamorava

La gran festa de les roses, a El-Kelaa M’Gouna és també la festa de la joia i l’amor. A la capital de la Vall hi arriben cada abril gent de tot el sud del Marroc, atreta per l’embriac aroma de les tres mil tones de roses damascenes que es recullen aquella setmana, l’agradable contemplació dels pètals i l’esclatant bellesa de les desfilades.
No cal dir que la majoria de visitants de la festa són homes. Molts baixen des de racons molt llunyans de les muntanyes de l’Atlas i caminen durant dies per arribar a la cita d’El-Kelaa. La llegenda diu que, si un home és capaç d’enamorar la Malika t'Al Ouarde, la reina de les roses que presideix la gran desfilada, i al pare de la noia li sembla bé el xicot i es casen, la vida el somriurà amb sis fills i tres camells.
En Mohamed era un jove pastor de cabres que vivia bona part de l’any en una cova prop de la collada de Tizi n’Aït-Hamed, a la part més elevada de l’Atlas. Mai no havia tingut dona, i els seus animals eren la seva única companyia durant els llargs mesos que passava a les pastures. Havia caminat tres dies per anar a la festa, i estava disposat a aprofitar bé l’esforç. Tenia prop de seixanta caps de bestiar i una caseta al poble d’Amskar. Amb allò i una mica de traça estava convençut que trobaria dona.

Vista de la Vall de les Roses, al Marroc

Una hora abans d’arribar a El-Kelaa M’Gouna ja es respirava l’aroma de festa. Curulla d’esclatants roses de molts colors per tot, la vall estava preciosa. La música sonava arreu, els artesans mostraven els seus productes i una riuada humana feia cap a la medina. En Mohamed s’hi va afegir i aviat es va contagiar de l’alegria dels milers de visitants. Va prendre el te en un cafetí i va fumar una mica de kif per allunyar de la ment la natural timidesa que té tot xicot de muntanya.
En Mohamed era un home jove, afable i cortès, tot i que no havia anat mai a estudi, i amb la bellesa natural de la gent de muntanya. Va buscar un lloc des d’on poder veure bé la desfilada i va esperar que passessin les comparses. Quan va veure la de la reina va notar com el cor li feia un bot dins el pit i es va espantar. Mai no havia tingut aquella estranya sensació. Les cames li tremolaven i al front li lluïen unes perles de suor. Va observar-la discretament durant una bona estona. Ella somreia feliç i llençava pètals de rosa a la gent que s’agombolava a banda i banda del carrer. Ell, per contra, a cada minut que passava, se sentia més neguitós. Ja li ho havia dit un vell del poble que l’amor era font de tota mena de patiments. Necessitava dir-li alguna cosa abans no caigués el sol, llavors tot acabaria.
Però la gentada feia molt complicat atansar-se a la carrossa. Va empènyer com va poder durant una hora llarga fins que, finalment, va aconseguir una plaça a primera fila just quan la desfilada era a punt de passar per aquell indret. Però els seus esforços no van rebre cap mena de recompensa, per molt que va estirar el cap i va alçar els braços per aplaudir la Reina de les roses ni tan sols va advertir la seva presència.
Amb la caiguda del sol en Mohamed va abandonar la festa trist i capcot. Cansat, es va aturar en un braç de rierol a la sortida del poble on unes dones grans rentaven roba. El lloc feia olor de net, per contra la seva pell i les seves robes velles feien olor de llet de cabra agra i de pols de la muntanya. Llavors va respirar alleugit. Com hauria gosat dirigir-li la paraula a la reina de les Roses que feia aquella olor de perfum de flor fresca? En Mohamed va tornar a la seva cova a Tizi n’Aït-Hamed on va viure sol i sense veure pràcticament a ningú fins morir de vell.

Dins Camins damunt les dunes (ed. La Galera)