La cultura de la cité: pied-noirs, obrers i bandes; l’èpica de la lluita per la supervivència en blocs de 20 alçades i 50 nínxols, la droga, les amistats, la descoberta del sexe. Viatges enlloc i curses enfollides. La sang, la venjança. I tot cantat per aquells primers grups entre el rap, el punk i el funk elèctric: FFF, Télèphone, Eiffel, Noir Desire...Una fascinació impostada: allò era potent, Sant Cosme o la Mina eren sòrdids. A Saint Denis naixia el millor rap, a Sant Adrià un pop ‘lolailo’ sense projecció.
Star Books va editar l’any 1979 ‘Semedi soir, la banlieue de mes rêves’, d’un desconegut Christian Louis; una visió crua de la realitat de la banlieue parisenca interpretada per un xaval de 25 anys. Una obra de tensió creixent que es precipita en un final tràgic, però gens desesperat: és el que hi ha. L’editorial catalana tenia la seu a la ‘avenida de José Antonio’; evidentment el llibre va sortir massa aviat per ser entès en aquest país.
Uns anys després vam conèixer en Chimo, un paio de 19 anys que vivia a la banlieue de Marsella, un crio que jugava amb navalles, paperetes de cavall i que vivia sota el paraigües protector de la banda, l’autèntica família quan la parentela autèntica viu del subsidi i no serveix per a res. En Chimo sap moltes coses, però és verge. Vol ser escriptor, això si que ho sap, i també sap que hi ha una paia de 16 anys, llavis carnosos i sexuals, cabellera rossa i mirada plena de coratge i ardor, que li te begut l’enteniment. Es diu Lila, ningú no la toca i només ell la mira. Escolta les seves històries on la imaginació sexual es converteix en deliri real. I ell ho escriu en dues llibretes plenes de taques.
Els col·legues li diuen que és boja; però ell sap que, sota el teló del seu vestit, hi ha la historia que li permetrà entrar a la universitat d’escriptors. Chimo escriu ‘Las voz de Lila’ (Ed. B), un relat eròtic de barriada d’una potència inusitada que supera els blocs de pisos; una invitació al plaer que Ziad Doueiri va portar al cine amb Vahina Giocante, la noia que va fer somiar en la banlieue.
Passa habitualment que els somnis es trenquen. L’any 2005 la perifèria es va encendre. L’odi ja es covava quan Chimo perseguia amb la mirada Lila, però va ser un anys després quan la televisió va mira al seu voltant i va veure violència, ràbia, impotència. Els media no parlen dels problemes mentre es couen, només quan esclaten: és l’espectacle. No hi ha més novel·les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada