Si, era ell

Uns nois d’un poble gran proper a Barcelona el van convidar a fer una tertúlia literària amb en Quim Monzó. Van quedar que agafaria el tren de les vuit i que el vindrien a recollir a l’estació. –Anirem passejant fins la sala on farem l’acte, és aquí mateix, van anunciar-li després de saludar-lo educadament. –Però abans us volem presentar un admirador, -afegiren. Van trencar per carrers silents, de poble treballador que es lleva ben aviat, fins que van sortir a una plaça il·luminada. Llavors el van fer entrar en un bar presidit per una barra de zenc llarga i polida. L’amo, que estava traient la pols a les ampolles de les lleixes, va deixar la baieta, es va eixugar les mans al davantal blanc, i es va girar per saludar-lo. En Pere Calders va allargar la ma afablement, però sense entendre encara el perquè d’aquella coneixença forçada. Quan cafeter i escriptor van ser davant per davant, les mans a punt d’encaixar, el narrador va exclamar: -Però, si sóc jo! I per bé que no recordava haver fet preparat mai ni un tallat, en Calders va haver de reconèixer que aquell home d’ample front, cara arrodonida, ulleres de carei i un permanent somriure murri, que servia cafès darrera la barra d’aquell bar d’un poble gran proper a Barcelona, era ell.
Això podria ser un conte, com Antaviana podria ser el nom d’un continent. De fet els contes de Pere Calders van formar molts lectors fins no fa pas tants anys. Ara ja no, ara la xarxa ha homogeneïtzat els gustos, està fent desaparèixer les literatures nacionals i ha ensorrat les editorials. I quan mors, restes a internet, però desapareixes de la memòria, que és la que valdria si tinguéssim una mica de dignitat . I això tampoc no es un conte.
Amb un vell i espellofat exemplar de Tots els contes 1936-1967 (Llibres de Sinera) es van formar uns quants joves lectors que volien una literatura catalana moderna i en sintonia amb el món. Descobrir la contemporaneïtat de Calders i el nivell de connexió amb les cultures preeminents de l’època va atraure lectors al català. L’èxit aclaparador d’Antaviana (ed. 62), l’espectacle que Dagoll Dagom va estrenar l’any 1978 a la Sala Villaroel, va multiplicar l’efecte modern i cosmopolita de l’obra de Calders.
Ara, tants anys d’oblit després, a l’Almeria teatre hi representen Invasió subtil i altres contes. Qui recordi qui és no s’ho hauria de deixar perdre.
En entrar a la sala en penombra l’escriptor ha mirat a l’escenari i ha exclamat: -Si sóc jo! Els espectadors han fet callar l’intrús.