L’epopeia postmoderna

Tots els col·lectius humans se senten units al voltant de la seva pròpia epopeia. No hi ha ètnia o poble que no servi les gestes heroiques de la seva nissaga com el bé més preuat de la memòria. La poesia trobadoresca, les cròniques, la novel·la i modernament els mitjans de comunicació, són els transmissors d’aquest conjunt d’accions llegendàries que conformen la tradició èpica d’un grup humà: els narren, llavors existeixen.
Des que a finals dels anys vint l’esport es converteix en un fenomen de masses, en part gràcies a la premsa de l’època que evoca les gestes d’herois del moment com Pepe Samitier, Josep Gironès el ‘crack’ de Gràcia o Marià Cañardo, el relat llegendari d’un poble es mesura a través de les gestes dels seus esportistes. Així, l’autoestima d’un país inexistent pot arribar a cotitzar-se ben amunt a la borsa de les civilitzacions.
Sebastià Masdeu (primer guanyador de la “Volta” a Catalunya), Josep Pérez Francès (guanyador de la primera etapa del Tour amb final a Barcelona), Miquel Poblet, Josep Pessarrodona, Melcior Mauri, el propi Cañardo, evidentment, Joaquim ‘Purito’ Rodriguez o el malaguanyat Xavi Tondo, són els ídols de llegenda de la tribu d’afeccionats al ciclisme. Les seves gestes han estat seguides per premsa, ràdio TV i ara Internet, mitjans que construeixen un imaginari de lluita i patiment que ens esgarrifen fins sentir el seu esforç com a propi i lligat íntimament al nostre avenir.
L’any 1987 Fede Etxabe era un d’aquests herois. Lluitador fins el final, potent, i un tot terreny, en aquella edició del Tour va vèncer en una de les etapes mítiques, la que acaba a l’Alpe d’Huez. Com un trobador de la cort, Javier García Sánchez, ciclista a l’ensems, va novel·lar la gesta a El Alpe d’Huez (Plaza i Janés), i va confegir un relat que ha esdevingut monument i referència per a tots els qui pedalem, o els que esteu ara mateix asseguts davant del sofà esperant que comenci la transmissió del Tour. Les epopeies postmodernes es fan així.