Móns en extinció

Vam assistir com a espectadors a la fi d’un món que sabíem incert i fràgil. La fi de l’ordre nascut de la Guerra dels Trenta Anys va ser un trauma presidit per milions de morts i béns i terres devastats. En la nostra mesella joventut crèiem que aquell havia estat el final anunciat per The Doors, i que les pròximes apocalipsis serien en el terreny del personal per la mortaldat que ocasionaven les drogues, el càncer o els accidents de trànsit. Alguns dels millors cervells de la nostra generació havien mort ja per una o altra causa; d’altres van anar caient amb el temps.
A la primera lectura de El Món d’ahir d’Stefan Zweig (Crema), vam trobar moltes explicacions narratives a les contradiccions del nostre desassossec. Hi havia tanta incertesa en aquelles pàgines, que ni tant sols l’afirmació de l’autor de creure que, fins les grans guerres, la seva generació vivia en un món segur, va alterar el paradigma imposat a les nostres vides per la civilització de prosperitat nascuda del final del conflicte mundial. L’ONU, el poder americà, el creixement demogràfic i econòmic, el miracle alemany i fins i tot la modèlica transició (ja m’enteneu), eren pilars inamovibles que ens abocaven a la dolça casualitat d’haver-nos tocat viure els millors anys de la humanitat. La medicina allargava la vida fins a límits insospitables ben poc abans, i l’estat del benestar garantia a tots els ciutadans un mínim de dignitat vital inexistent fins llavors.
Ara, rellegint Zweig, m’adono de nou dels evidents i acusats paral·lelismes entre el seu món i el meu: ‘No hi ha res més fantasmagòric que se’t torni a aparèixer a la vida allò que creies mort i enterrat feia temps’, escrivia l’austríac. Avui, igual que el seu, el nostre món és una porta que es tanca, a penes una illa on ja només ens hi caben els peus. Les certeses eren fal·làcies, les esperances un trajecte de Caront. El món d’avui ja és el d’ahir i el de demà és un terreny feréstec al qual, xarucs com som, no se’ns hi permet l’accés. Fins aquí hem arribat.