LA VIDA DESPRÉS DE SANT JORDI

La diada de l’autoestima ha estat enguany més que mai un un oasi, un respir per a un país malmès per totes bandes: una classe política incapaç, un poder d’estat agressiu, una ciutadania desafecte i una colla d’aprofitats que n’han tret partida pels seus interessos particulars, legítims o delictius. Per sort ens queden els llibres i les roses. Si no n’hi hauria per plegar.

Si sant Jordi no existís caldria inventar-lo o prendríem mal. Els efectes terapèutics que te sobre la població i el territori sencer són un baló d’oxigen per a un país ofegat en la petitesa actual a la que les classes dominants l’han anat abocant durant els darrers anys (abans del tripartit, ja).
Catalunya és ara, en un punt d’inflexió perillós que posarà en dubte fins i tot la seva capacitat d’autogovern quan el TC escapci l’estatut fins a límits clarament per sota del nivell del de Sau. Els gestos de tímid acostament que, entre roses, va escenificar divendres la classe política han estat saludats periodísticament com un gran pas per evitar el genocidi legislatiu que s’apropa (els diaris sempre tan proclius a glorificar més les intencions que els fets). Ja veurem en que queda tot plegat, perquè les roses de la diada es marceixen tant depressa com les paraules de bona voluntat.
Ja se que, vista la rècula de persones àvides de que els firmés un llibre, hi ha molta gent que consideren que Xavier Sala i Martín seria un excel•lent president per a treure el país d’aquest forat. La seva praxi essencialista formada per un barcelonisme amb optimisme del Wall Street de les vaques grasses, un ultraliberalisme radical que, simplement, descavalqui el dèbil de la cursa del benestar i reparteixi els dividends nacionals entre els capaços de sobreviure a la jungla del capitalisme ferotge, i uns tocs de populisme freak per generar la confiança de la clientela, li reporten molts adeptes al seu pensament més enllà de les aules universitàries, és clar. Però de moment ell és a veure-les venir mentre treballa el planter i no deixava de repetir que no es presentarà a les eleccions...al Barça, cada cop que algú li ho preguntava, que exactament era tothom qui feia cua a la parada.
Però abans no aterri en Sala, i si per l’habitual rum rum mediàtic del seu discurs s’ha de mesurar, és probable que el proper president de la Generalitat sigui el rei Artur i la cronista de palau la inefable Pilar Rahola transmutada en Yasmine Reza a la manera local. El seu contrincant santjordiesc, en Gabriel Pernau, autor d’una biografia sobre en Montilla, va quedar a anys llum. Un senyal, potser?
El millor símptoma d’aquesta diada, que evidentment no serà prou valorat perquè el país li dona un interès residual, és que els llibres i els autors en català han tret el vendre de pena hi ha estat els més venuts. Això mentre no ressusciti en Larsson, és clar. Vull dir que probablement només és un miratge (ho sento per en Xavier Bosch), i que l’any vinent desembarcarà qualsevol oportunista convers a la tradició catalana, i s’emportarà tots els trumfos i les gràcies, lloances i agraïments de les classes dirigents, les polítiques, les culturals i les financeres. A Catalunya ja hi estem fets a aquesta mena de personatges camaleònics de les fidelitats, i sempre hi ha carrers per batejar.
No se si va ser una simple picada d’ull meteorològica o un senyal diví entès fins i tot pels ateus, però quan e les 9 de la nit un breu ruixat va buidar la Rambla de Catalunya, els autors van marxar cap a casa, es veien ja les primeres roses trepitjades per terra i els bars i restaurants s’omplien de gom a gom, la consciència de que la diada de sant Jordi havia acabat, i que la vida tornava a ser tan dura com sempre es va instal•lar damunt la cansada pell de la ciutat. A l’endemà els diaris anirien plens de cròniques d’un dia joiós, però res de tota aquella facècia alteraria la fatídica veritat. I la veritat, com diu el poeta, mai no és trista, el que no te és remei.

Joan Antoni Samaranch
Una persona sempre acomodatícia amb el poder, autoritari i violent, fàctic o democràtic, ja fos el franquisme, la Caixa, la Generalitat o l’olimpisme no es mereix, ni de bon tros, tal exagerat allau de lloances submises, ni carrers, ni mèrits mortuoris d’estat. Al cap i a la fi, si va treballar pels JJOO de Barcelona ho va fer per l’interès del seu COI i per posar la consciència en pau.

iTunes
La pàgina de música feta a Catalunya que, amb motiu de la diada de Sant Jordi, encara avui podeu trobar a la botiga virtual d’Apple, no només és un excel•lent manera de fer vendre la música catalana, sinó que situa en primer pla de la modernitat global, i en igualtat de condicions, els músics del país amb els de la resta del món. Ens agradaria que durés més dies i amb una major oferta.