L’IVAM, PELS CARRERS DEL NOSTRE TEMPS

Als vint anys de la seva creació, l’aposta per la difusió de l’art del segle XX com a mitjà per a interpretar el nostre temps de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) segueix vigent. Per mostra l’exposició ‘Mals carrers’, una visió interdisciplinària de la ciutat. Llàstima que el desinterès de la Generalitat fa que l’ampliació, en el millor dels casos, vagi per molt llarg.

Inaugurat l’any 1989 amb Carme Alborch de directora, amb un projecte museogràfic centrat en l’art del segle XX, i una intenció de transversalitat artística i social a l’hora d’explicar el nostre temps, l’IVAM es va fer aviat un lloc en el circuit europeu dels museus d’art contemporani. Vint anys després el centre està passant per una època d’incertesa malgrat els bons auguris de la directora, Consuelo Ciscar. L’escàs interès de la Generalitat per l’ampliació que hauria d’haver començat l’any 2003, i quin disseny és de l'equip d'arquitectes SANAA, dels japonesos Kazuyo Sejima i Ryue Nishizawa, que fa poc ha obtingut el Premi Pritzker, posen en entredit el futur del projecte en opinió d’alguns especialistes, entre els quals l’ex-director de la Tate Modern i antic treballador de l’IVAM, Vicenç Tdoolí. És clar que la revista ‘Tendencias del mercado del arte’ assegura que, exposar a l’IVAM augmenta en un 30% la cotització d’un artista.
Qüestions de futur a banda, la dinàmica aposta interdisciplinària del centre no ha minvat, cosa que fa que la seva oferta resulti atractiva a un ampli sector de públic. L’exposició ‘Mals carrers’, una visió global de com s’han representat les transformacions de l’espai públic durant el segle XX, i que es pot veure fins el proper 9 de maig, n’és una encertada mostra.
De l’eufòria que portava la modernitat metropolitana a les primeres dècades del segle, al desconsol de la fragilitat de la vida urbana actual, ‘Mals carrers’, nom que evidentment homenatja Martin Scorsese, és un potent exercici d’interpretació de la ciutat des de diferents manifestacions artístiques i al llarg de la centúria. El cinema (La haine, Rumble Fish, Metròpolis, Play Time o Berlín, simfonia d’una gran ciutat entre d’altres), la literatura (Delillo, Bolaño, Ballard, Joyce, Dos Pasos...) i la música (Fitzgerald, Reed, Smiths, Bowie, Public Enemy o Chemical brothers), teixeixen la trama d’un diàleg artístic que va de George Grosz, Guy Debord a Cindy Sherman i Paul Graham en quatre apartats que responen a les actituds que la societat de cada època ha tingut respecte la vida pública al carrer.
A la sala del costat, ‘De Gaudí a Picasso’ (oberta fins el 27 de juny), una selecció cronològica per entendre el modernisme català aporta una visió potser més clàssica de la modernitat, però sense perdre la capacitat d’interpretar una època més enllà de l’art; la vocació difusora que mai no ha oblidat el museu valencià.
La contradicció entre un projecte consolidat i amb projecció social i cultural més enllà del territori, i unes expectatives de creixement i finançament incertes, és un problema que afecta a molts museus públics d’arreu de l’estat. Sorgits molts d’ells de l’eufòria dels anys de bonança econòmica, iniciatives com el MUSAC de Lleó, el Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo de Badajoz o el Centro Atlántico de Arte Moderno de Canàries, per dir-ne tres, es troben ara en un final de cicle que omple de dubtes uns projectes museogràfics seriosos que han contribuït a la revitalització cultural del territori i a posar-lo en el mapa artístic.
Ara fa vint anys l’IVAM va ser pioner en marcar el camí per descentralitzar grans projectes expositius i obrir el circuit de l’art en un país que, mai no havia cregut en la perifèria. Al seu redós les noves iniciatives territorials busquen un espai propi mentre que els grans equipaments tipus CARS o MACBA fan de reguladors. Tot plegat està generant una nova dinàmica que la crisi i el poc convenciment de la política per l’aposta museística, amenaça amb trencar.

Enric Marín
Si la llei catalana de l’audiovisual havia de ser el referent per dotar als mitjans públics d’independència, canviar-la a gust del govern per nomenar Marín com a substitut d’Albert Saez és, com a mínim, una maniobra d’escassa credibilitat democràtica que diu ben poc en favor de les intencions del govern respecte a l’ús partidista de TV3•i Catalunya ràdio. O sigui, com s’ha fet sempre.

Àngels Gregori
La poetessa de la Safor ha consolidat la Poefesta d’Oliva com el referent de la poesia actual al País Valencià. La sisena edició, que ha homenatjat Francisco Brines, ha significat un punt de trobada com gairebé ja no en queden, entre poetes castellans i catalans (Jaime Siles, Fany Rubio, Luís Garcia Montero, Alex Susanna o Enric Sòria) que van omplir una nit, i un teatre, de versos.