Quan jo era un crio les baralles de la canalla acabaven, com a molt, amb un ull a la funerala i un bon raig de plorera. Ara de les baralles de carrer se’n diu violència juvenil, les empentes i puntades de peu poden arribar a tenir finals terribles i de plorar ni gota, sang freda fins el final, àdhuc davant la policia. Ignoro quin grau de participació en la mort de Cristina Martín pot tenir aquesta noieta detinguda, no sóc qui per jutjar-la abans d’hora. el que em fa donar voltes al magí de fa dies és quina mena de pànic social corprèn als joves d’avui en dia perquè, sense greus motivacions aparents, una baralla de canalla acabi amb un cos malferit i enfonyat dins un cau. És aquesta la pregunta que em corseca.
I crec que no són els adolescents i joves d’avui els que m’han de donar la resposta. Ells no han fet aquest món, els el fem els adults.
Reunim valor i fem-nos la pregunta nosaltres mateixos, doncs. Quina mena de civilització, és un dir, hem construït i estem deixant als nostres fills? Algú te una resposta convincent?
Dit a El Món a RAC 1 el 06.04.10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada