CRÒNIQUES DE L’ERA POP

Abans per a un jove mínimament inquiet, aquest país era una porqueria d’on fugir-ne quan fos possible, un tumor a extirpar amb urgència. Però els temps van canviar i l’era pop va arrambar aquella putrefacció. Francesc Fàbregas hi era, ho va fotografiar i ara, més de trenta anys després, ho mostra a ‘Música pels ulls’; un saludable exercici de memòria cultural al Palau Robert.

Els Beatles van passar l’any 1965 com un exotisme folklòric i Franco va trigar deu anys en morir al llit. Però els Rolling Stones no, ells van estar a punt de ser prohibits per l’aparell encara intacte del franquisme, els grisos van carregar i la ciutat es va omplir de pots de fum i crits de simpatia pel diable. Va ser l’onze de juny de 1976, a la Monumental quan el país va començar a canviar de veritat. L’era pop va esclatar aquella nit de primavera, i poc a poc aquell forat llord es va anar convertint en un país normal capaç de créixer culturalment i social fins homologar-se a la resta del món.
S’ha parlat molt de la transició política, tan que sovint ja no ens la creiem, i molt poc de la cultural; i amb els anys, és la sotragada cultural el pòsit que queda i que fa que una societat sigui oberta i creadora. Això va començar a passar abans que morís el dictador: els cantautors buscaven un espai que els negaven, els dibuixants venien tebeos al més pur estil underground americà a Zap 275, els músics de rock s’anaven trobant en un antic magatzem de fils i teixits del carrer Argenteria i, a l’estiu de 1974, ‘un grup de somiatruites’ com es defineix a si mateix llavors l’Àngel Casas, s’embolica, entén que cal relligar-ho tot per poder arrambar d’una vegada tota aquella immundícia nacional i creen la revista Vibraciones, que amb Ajoblanco i Star són elements fonamentals per entendre el canvi de mentalitat més potent que ha viscut aquest país en tot el segle XX. Naixia l’era pop, i ells en serien els cronistes.
En aquest relat històric, en Francesc Fàbregas (sant Just Desvern 1950) hi va posar la imatge, les cares, l’ambient, els llums. Els concerts sovint eren lluny de casa, els preus elevats, les famílies estaven poc o gens disposades a deixar sortir els fills. Llavors, les fotos d’en Fàbregas, una crònica de Lluís Crous o Damià Garcia Puig i una llarga nit de ‘Al mil por mil’, ajudaven a construir l’imaginari d’un temps que anava canviant poc a poc. Hi va haver un primer Canet Rock l’estiu de 1975 (quina gosadia, en plena agonia del dictador), hi va haver concerts ‘fundacionals’ com Jethro Tull, King Crimson (a Granollers!) o Traffic, però el dia que el món es va adonar que en un vell i atrotinat país hi havia una generació de joves que volia anar endavant, va ser quan els Rolling Stones van tocar a la Monumental; 900 pessetes l’entrada, més de tres mesos estalviant i una mentida pietosa als pares per no fer-los patir. Aquella nit en Francesc Fàbregas va retratar amb fidelitat narrativa, no només el grup més popular de la història del rock, sinó l’anhel de ser cultes, nobles, desvetllats i feliços de la generació de fills des desarrollisme. A l’endemà tots ens vam llevar una mica cosmopolites.
Durant els seu anys de fotoperiodista musical en Fàbregas va explicar l’epopeia dels cantautors, va difondre com pocs l’Ona Laietana, ens va descobrir la revolta punk i els rituals dels grans concerts als estadis, fins que el cercle s’ha tancat, és llei de vida. A un altre li toca construir l’èpica dels grups que estan transformant ara el panorama musical del país.
Amb l’exposició ‘Música pels ulls’, en Francesc Fàbregas ha volgut evocar aquells anys en que va ser testimoni d’una revolta cultural a ritme de rock i per això, i perquè l’Àngel Casas el va convèncer, ha triat i remenat entre els milers de negatius fins reconstruir la memòria visual d’una època, perquè les coses no passen perquè si i sempre cal que hi hagi algú que n’aixequi acta. Tornar a veure aquestes fotos és un acte de salut que ens devíem tots plegats.

Àngel Casas
Promotor de la revista Vibraciones, cronista mundà des dels llunyans temps de Tele Estel, i presentador del primer ‘talk show’ modern de la història de la televisió a Espanya, la contribució a l’impuls modernitzador de la cultura i la societat catalanes de l’avui director de BTV va servir per acostar els mitjans de comunicació catalans a un públic àvid de normalitat i cosmopolitisme.

Luciano Varela
Processant Garzón vol negar el dret legítim dels ciutadans a conèixer els crims del franquisme i denunciar i jutjar, els seus autors. Si llegís ‘Les veus del Pamano’, del premi d’honor Jaume Cabré, s’adonaria de que aquests fets no prescriuen, i que qualsevol moment és bo per replantejar les lleis de punt i final de la transició. El delicte el fa qui comet un crim, no qui l’investiga.

Fotografia cedida per Francesc Fàbregas