Parant-nos trampes emocionals construïm el nostre univers personal. Un llibre, un amor, una ambició legítima són sovint el refugi argumental des d’on maldem per aixecar el que voldríem cert i que sabem bé que és tan provisional com la mateixa existència. Amb aquest pressupost identitari assumit a cops de vida, David Vilaseca (1964-2010) va optar per la única sortida que li va deixar el restret panorama universitari i literari d’aquest país: el desarrelament i l’exili intel•lectual. A la universitat de Londres van entendre la volada del seu projecte al voltant de la literatura del jo (identitat, subjectivitat, autobiografia), i així es va convertir en l’escriptor sense arrels que no hauria volgut ser, però a qui la impostura moral i acadèmica de la vella guàrdia funcionarial ancorada a les tronades càtedres universitàries d’aquí, el va abocar.
Amb altres joves estudiants de filologia dels vuitanta, en David Vilaseca va engegar la revista Ratlles (quatre), portaveu d’un projecte literari i vital ambiciós: estudiar, formar-se, viatjar i escriure quan els fos rotundament necessari. Un dels seus amics d’aquells temps sosté que, amb els esquizofrènics tombs que ha fet la literatura catalana aquests darrers anys, aquell és un projecte fracassat, tret del cas d’en David. Amb L’aprenentatge de la soledat (3i4), un dietari falsejat de novel•la, va guanyar els Octubre l’any 2007. El llibre és un descens als inferns del desamor, del desarrelament i del sòrdid mon gai de Londres, però sobretot és un viatge cruel a les trampes amb que bastim la terra erma de la nostra existència. Inhòspita com la mort trobada sota un camió, en un carrer de la ciutat. Els projectes fracassen, les persones no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada