A FAVOR DELS ‘PROGRES’

Des que el neoliberalisme ideològicament més conservador s’ha instal•lat al moll de l’os de la poruga societat local gràcies, en bona part, els esforços d’un nombrós col•lectiu d’opinadors periodístics, la cacera al ‘progre’ s’ha instaurat com a exponent de la màxima capacitat de producció d’una idea original que es repeteix com a argument principal a columnes i tertúlies.

Però tu encara ets ‘progre’? em va preguntar un dia el periodista de la Vanguardia Jordi Barbeta. Li vaig respondre que si i em va fitar amb mirada pietosa. Evidentment, jo era una persona fora de registre, una ànima a salvar, un boc expiatori de tots els mals del país i, àdhuc, de part del món. Ell, com la Pilar Rahola, en Xavier Sala Martín, la majoria de firmes de prestigi del seu diari i una bona colla a remolc, s’han instal•lat en la tesi de què, la gent d’esquerres és culpable de gairebé tot. Abastant un ampli ventall de causes que van del fracàs escolar a la pau impossible entre Israel i Palestina, de la velocitat limitada a 80 a les querelles contra Garzón o dels problemes de convivència amb immigració als retards de rodalies, gairebé tots els articles i comentaris en tertúlies, tenen com a conclusió que la culpa d’un o altre conflicte és dels ‘progres’ que van deixar que Franco morís de vell, que no van inculcar l’educació en valors, que van fomentar la idea de que en aquest país hi cap tothom o que ara pretenen instaurar un control exacerbat i propi d’estat autoritaris sobre el ciutadà. I així, el tret damunt el vell ‘progre’ s’ha convertit en un dels esports mediàtics del país.
El com s’ha arribat a aquesta situació, sobretot tenint en compte que moltes de les idees que ara blasmen les van defensar fins no fa tants anys tant aferrissadament com ara les critiquen, no és tan complex com pugui semblar, és més qüestió de crear tendència que de vertebrar pensament.
L’onada internacional de pensament conservador generada durant els anys posteriors a la caiguda del mur i el fals miratge del neoliberalisme de l’era Bush, es van instal•lar a Catalunya, amb retard com sempre, i hi han acabat quallant. L’arribada del tripartit el govern, els desgavells entre els socis, amplificats en la segona legislatura perquè les grans espifiades van a càrrec d’Iniciativa; el treball de lobbies com les Fundacions Catalunya Oberta, CatDem, Jordi Pujol i fins i tot e-cristians; la participació entusiasta de mitjans de comunicació d’ordre i seny sempre temorosos de que els ciutadans a qui representen perdin qualsevol lleu privilegi; la col•laboració d’altres comunicadors que, des dels sues propis mitjans, s’han apuntat amb alegria a la tesi que dona audiències i l’adhesió d’algun filòsof orfe de projecte, dels ressentits habituals que sempre hi ha i d’algun arribista que mira de treure’n algun profit; han acabat convertint l’opinió pública catalana en una corriola de pensament únic molt poderosa i incapaç de ser contestada amb es mateixes forces i, sobretot, idèntica esportivitat argumental.
Amb això no vull dir que aquest vendaval anti progressista no sigui lícit, només faltaria; el que vull dir es que comença essent crític, continua essent tendenciós i acaba essent sectari, demagògic i malèvol, just algunes de les característiques que els opinants atorguen al pensament d’esquerres. El simplisme argumental que atorga gairebé tots els mals de la societat al pensament d’esquerres, això quan no se’l relaciona directament amb la dictadura stalinista, no te cap ni peus. És com negar la intel•ligència a qui va inventar la roda o descobrir el foc, i no és la intenció d’aquest article la justificació; la història s’explica per si sola, no per les interpretacions que en faci cap columnista. Ara bé, negar la transcendència positiva del pensament i les polítiques d’esquerres en el món contemporani és tenir una capacitat de producció d’idees molt limitada i una visió del món escassa, dues xacres ben grosses.

Josep Mª Benet i Jornet
El Max d’Honor al dramaturg demostra que els catalans no som antipàtics per naturalesa. Arreu d’Espanya hi ha gent educada i culte, com la que ha atorgat el guardó al pare de Poblenou, Nissaga de poder o Ventdelplà, que entén que Espanya és un conglomerat de cultures, llengües i històries riques i diferents. Cap membre del TC no deu haver vist un espectacle d’en Benet i Jornet, és clar.

Algirdas Semeta
Els creadors no en tenien prou amb la pirateria, que ara va la inefable burocràcia de Brussel•les i dictamina que un llibre digital no és un producte cultural sinó un servei, i que cal aplicar-hi l’IVA del 16, aviat del 18 a espanya. A més de llegir poc, el comissari de la fiscalitat de la UE, es deu descarregar pelis de franc amb l’ADSL del despatx. Adéu IVA 0 als llibres aviat, segur.