L’escletxa habitual entre el país oficial de polítics, empresaris, jutges, coneguts i saludats i el real, el de la gent que trepitja el carrer cada dia per buscar-se la vida, s’ha convertit en qüestió de setmanes en un esvoranc degut a la cadena d’escàndols que, sense estar estrictament relacionats entre si, han rebentat aquella idíl•lica i una mica poca-solta idea de que Catalunya era una mena de parnàs on tot anava com al millor dels mons.
La impunitat amb que un delinqüent confés com Fèlix Millet continua fent la seva vida normal, la incapacitat de reaccionar amb contundència i rigor de les classes política i empresarial enfront d’escàndols que afecten directament i demostrada la seva honorabilitat, i fins i tot l’evidència que, ni quan es guanya tot, el Fútbol Club Barcelona és ja l’exemple de civisme i catalanitat que l’havia portat a ser més que un club, està abocant al país, ja no al desànim del que tant se’n sent en Pujol, sinó a una autèntica i molt perillosa ‘italianització’ del sentir de l’opinió pública que fa que, a hores d’ara, molta gent pensi el que no és: que aquest és un país ple de lladres de guant blanc, que aquí val tot i que els poderosos tenen butlla durant anys i panys.
Evidentment aquesta idea és completament falsa i tan pretensiosament equivocada com la que mostrava a Catalunya com un paradís d’honestos prohoms i abnegats treballadors que conviuen en pau social; com si aquí tothom passés les tardes llegint ‘La muntanya màgica’ en lloc de mirar el ‘Sálvame’ i altres barbaritats a l’ús. Però que fan els poder públics per combatre amb eficàcia aquesta perillosa deriva típica de comentari anònim a internet, però que acaba quallant entre sectors especialment dèbils i mal informats de la població que conformen la infanteria del país real? Ben poc a banda de paraules i promeses tan buides que resulten poc o gens creïbles.
Contràriament a aquesta actitud poruga del món polític i públic, incloent-hi partits, institucions i empresaris, amb la qual tots pretenen salvar la seva pell sense carregar amb duresa contra el rival perquè saben que ells també tenen cua de palla, són els mitjans de comunicació els que, amb un treball rigorós i responsable, estan mostrant la realitat, per dura que sigui, i estan contribuint a desemmascarar la falsa idea que s’ha instal•lat al carrer de que Catalunya ha estat durant anys un campi qui pugui on tot ha valgut i on avui en dia ja no hi ha un pam de net.
Però els mitjans de comunicació no poden erigir-se en els protagonistes de la imprescindible regeneració de la vida local que tanqui l’esvoranc que hi ha ara mateix entre el país real i el fictici que avui representen polítics emmanillats, empresaris corruptes i prohoms delinquint com en les millors novel•les policíaques. No és el paper dels diaris ni el d’atiar el foc ni el de fer de bomber i, d’altra banda, prou feina tenen tots a capejar la crisi com poden.
Correspon als poders públics l’obligació de reconduir el desànim col•lectiu i de netejar amb contundència les seves cases fins que el ciutadà pugui recuperar la confiança amb les institucions que avui ha perdut amb dolor, però amb raó. Si no s’escomet una reacció decidida i urgent el país sencer corre el perill de que la ficció acabi desbordant la realitat, de que s’imposi la idea catastrofista, i fins ara poc combatuda argumentalment, de que el país està en ruïna moral i de que el paisatge més bonic de Catalunya deixi de ser l’imaginari noucentista en que encara creuen alguns i es converteixi en l’escenari de novel•la negra en que pensen molts.
Pina l’ofès
Les queixes de l’advocat de Jordi Montull a RAC 1 per la publicació en aquest diari de les declaracions de Millet són d’una perversitat infantil. Acusar els diaris de muntar un ‘circ Millet’ és ridícul, tan aquest com el seu representat són els delinqüents, no les víctimes tal i com Pina vol fer veure. Qui ha muntat el circ I genera alarma social són Millet i Montull, no ho oblidem.
Clamava Sellarès
Molt poca gent va voler escoltar mai en Miquel Sellarès quan anunciava, fa una vintena d’anys, dels desastres que pel partit, pel Govern i pel país ocasionaria el ‘sector negocis’, així el va batejar ell mateix, de Convergència. Lluís Prenafeta va aconseguir desplaçar-lo del cercle de proximitat a Pujol com va fer amb d’altres com l’ex-conseller Joaquim Ferré. Ara comença a sortir tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada