La planificació urbanística municipal a Catalunya viu les seves hores més baixes des que l’any 2000 Joan Antoni Solans deixés de ser Director General d’Urbanisme de la Generalitat amb un poder omnímode. Durant vint anys el llapis de Solans va diagnosticar i executar la planificació urbanística de tot el territori, però el càrrec més antic de la Generalitat després de Pujol, va ser víctima del seu propi poder. Primer l’oposició el va criticar (tot i que havia tinguts càrrec a l’ajuntament de Barcelona), però després van ser els propis municipis convergents els que van reclamar al president el cessament de l’arquitecte. El llavors conseller Pere Macías (ex alcalde d’Olot) el va fer plegar projectant-lo a un càrrec pretesament més important però sense poder executiu. A partir de llavors els municipis van prendre molt mes protagonisme en la planificació urbanística, i les antigues Comissions Provincials van veure reduïda políticament la capacitat preceptiva.
Ser regidor d’urbanisme, un càrrec sempre interessant, va passar de cop a ser el més cobejat per la classe política local per l’enorme poder que va passar a tenir. La capacitat dels ajuntaments per dissenyar el creixement sense pràcticament entrebancs d’instàncies superiors, va ser l’instrument que molts consistoris han fet servir durant tots aquests anys per finançar-se i per aconseguir tirar endavant projectes que mai no havien pogut fer gràcies a impostos, plusvàlues i convenis amb promotors i constructors no sempre favorables als interessos locals. En coincidir amb l’època d’explosió de l’economia del totxo, molts ajuntaments van tendir a urbanitzar tot el terme municipal possible, tal i com concloïen les primeres auditories ambientals locals fetes a Catalunya als anys noranta. Resultat: un territori saturat, de difícil control i ambientalment depredat.
Els canvis en política urbanística impulsats pel Govern de la Generalitat a partir de 2002-04 han arribat massa tard a molts indrets, i encara són criticats per molts consistoris per intervencionistes. Fer plans territorials quan la major part del territori està hipotecat per plans anteriors és voluntariós, però poc eficaç. Els POUM, (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) que estan acabant de redactar tots els municipis poden ser instruments vàlids per al que resti en un futur, però a hores d’ara hi ha massa hectàrees de territori amb una planificació aprovada i poc sostenible, directament dubtosa de ser beneficiosa pel creixement harmònic dels pobles i sobre les que hi ha molts interessos econòmics pel grau d’especulació que han sofert.
Però l’enorme superfície de territori ja compromesa urbanísticament s’ha topat de sobte amb la crisi econòmica i, ara amb les sospites judicials de corrupció, a redós de les quals s’estan coneixent protestes veïnals contra certes iniciatives urbanístiques locals que van esquitxant el territori.
Tot plegat està posant l’urbanisme de Catalunya en una situació de col•lapse. El paisatge de polígons buits i abandonats, promocions a mig fer, arques municipals sense els diners que havien previst ingressar, projectes locals aturats o les ARE (Àrees Residencials Estratègiques) que no progressen, generen confusió, paràlisi a no pocs ajuntaments, desconfiança en el ciutadà i impotència en la Generalitat, que es mou entre la intervenció no sempre acceptada i l’herència d’una complexa història de la política urbanística del país, de la crisi econòmica, i d’una bona colla de dubtoses gestions municipals fomentades pels anys d’eufòria constructora i econòmica.
Alcaldes, al seu poble
Que Bartomeu Muñoz fos alcalde de Santa Coloma i visqués al Turó Parc, la zona més exclusiva de Barcelona, és en si mateix una falta de respecte pel municipi que governava. Que es canviï la llei electoral, si cal, però que els alcaldes hagin de viure obligatòriament al poble que governen. Si no, el caràcter de poder pròxim desapareix per convertir-se en una farsa de falsa ciutadania.
Tracte igualitari
Si es considera que el tracte donat per la guàrdia civil a Lluís Prenafeta i Macià Alavedra va ser vexatori en emmanillar-los en baixar del furgó a l’Audiència Nacional, que es reguli aquesta mena de tracte per a qualsevol detingut que no faci perillar la integritat física dels agents. Perquè un conductor que ha donat positiu o un vulgar xoriço si, i algú que porta jaqueta i corbata no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada