Per sort en Coca en cap moment no pretén fer una hagiografia de Christa Leem, i mira que era fàcil caure-hi; ben al contrari, s’ha limitat a descriure algunes de les coses que passaven a finals dels setanta i algunes de les persones que s’hi movien. És aquest exercici de vertebrar literàriament una època que va ser tant potent com breu el que dona valor a la novel•la. Més enllà, per tant, de la nostàlgia, ‘La nit de les papallones’ situa al lector davant la disjuntiva de preguntar-se si, en el procés de transformació de la Barcelona grisa de Franco en la ciutat lluminosa i turística d’avui, no es van perdre massa situacions, elements, personatges i fenòmens que s’haurien d’haver conservat. Una pregunta que, trenta cinc anys després, és tan indiscreta com pertinent, a la vista de la situació social i cívica en que es troba el barri.
La Barcelona de Christa Leem, Joan Brossa (pràcticament un desconegut fins que no va ser reivindicat i homenatjat en una edició de la Festa de Treball), Ocaña, la Cúpula Venus, el Saló Diana, els dibuixants de El Rollo Emmascarado, o Zeleste, era una ciutat en ple esclat artístic i social, un autèntic moviment cultural que arrossegava poc a poc a importants sectors de gent, i que va ser menyspreat per les primeres fornades de polítics locals democràtics per por al to revolucionari que tenia. La novel•la de Jordi Coca posa en present el relat d’aquella època, amb les clarors i foscors obviament, i deixa el lector nu davant del mirall del seu propi temps. En aquesta situació, qui tanca el llibre només es pot preguntar si hauria estat possible una ciutat millor, més justa socialment, potent en el cultural i equilibrada en l’urbanístic i econòmic, si el moviment de tota aquella gent de qui l’estríper en va ser símbol, no hagués estat anorreat, callat o, en el pitjor dels cassos, abduït per l’administració.
Les excavadores que van entrar al Raval anys després dels fets que narra Coca, no en sabien res de Christa Leem, de Pieyre de Mandiargues, o de Jean Genet, i van arrasar la seva memòria i el seu llegat en benefici d’una ciutat que havia de ser nova i neta. Cap pàgina de la història podia ser més poderosa que el desig transformador, però la tossuda realitat acaba imposant-se sempre, i ara es veu com una transformació més harmònica, més d’acord amb el que la petja humana va deixar al barri i a la ciutat sencera durant aquells anys després de dècades d’oblit, hauria tingut una capacitat de resistència a la realitat de la immigració i l’exclusió social molt més precisa i amb més penetració en el teixit urbà que no pas la que s’ha fet sempre a remolc dels projectes urbanístics.
‘La nit de les papallones’ posa en valor uns temps i unes actituds que molts, instal•lats entre la socialdemocràcia arrogant i el boniquisme babau, han mirat amb menyspreu durant anys i han blasmat sempre que han tingut l’ocasió. Són els mateixos que ara estan confosos i sense respostes quan la dreta destralera els exigeix ma dura contra els més desfavorits i bona part de la ciutadania l’aplaudeix. Potser ara s’adonen que ja no hi volen papallones al Raval, però ara ja és tard, només queda la novel•la.
Carles Martí
El debat públic analitzant l’èxit o el fracàs de les polítiques municipals al Raval al que el primer tinent d’alcalde convidava dijous passat a la llibreria Central, pot semblar exòtic en un moment en que el barri reclama més intervenció sobre el terreny i menys gesticulació formal. El debat sobre la coherència d’actuació que li ha faltat a l’ajuntament s’hauria d’haver fet fa anys.
Els onze del Raval
Des de gener de 2008 onze veïns del Raval estan empresonats acusats, només per lla declaració d’un confident, de preparar un gran atemptat al metro. Al marge del judici que haurà d’escatir el grau de responsabilitat fets dels encausats, el cas ha perjudicat el prestigi de la comunitat immigrant del Raval degut al tractament tan poc rigorós fet per la majoria de mitjans de comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada