LA RENTRÉE ESTRETA

Avui París és una festa i Barcelona una olla de cols. La rentrée francesa de les 676 novetats, les llibreries guarnides de festa major, els especials tant a la premsa generalista com a l’especialitzada (deliciós com sempre el dossier de Les Inrrockuptibles) i l’ambient cool als carrers i als cafès, contrasta amb el campi qui pugui local. Alguns articles als diaris per omplir el buit de l’agost i un allau de correus dels departaments de premsa de les editorials (premi a la fecunditat digital per a Neus Chordà d’Ara llibres), és tot el que recorda a qui interessen els llibres de que estem a l’inici d’una nova temporada editorial, i que la literatura catalana te estrelles com Julià de Jòdar (Noi, has vist la mare amagada entre les ombres? –Proa-), Joan Francesc Mira (El professor d’història –Proa-), Joan-Lluís Lluís (Aiguafang –la Magrana-) o Lolita Bosch (La família del meu pare) que tenen lectors i que en tindrien més i és fes una decidida difusió del llibre i no es confiés al qüestionable atzar de Nadal, Sant Jordi i alguna escadussera aparició a programes televisius d’escàs ressò.
Fa temps que en Sergio Vila Sanjuan i un servidor fem campanya perquè hi hagi una rentrée literària catalana a l’estil de la francesa, però la veritat és que no ens fan ni cas. Les editorials ja voldrien una acció més coordinada, diuen, una campanya amb tots els ets i uts, amb marca, segell, imatge i promoció. Però ni l’administració ni les entitats gremials no es donen per al•ludides, i bona part de l’enorme esforç que el sector fa per aquestes dades es perd pel desaigüe. De que serveixen, doncs, l’Institut Català d’Indústries Cuturals, i els gremis i associacions d’editors?