LA PERPLEXITAT ENS EMPARA

L’entropia generada pel procés de globalització econòmic, social i cultural ha conduit a la confusió i el dubte a les societats menys preparades política i culturalment pel nou ordre mundial. Els catalans, que sempre ens havíem cregut cridats a formar part de l’aldea global, contemplem ara espasmòdicament com dubtem si sabrem agafar o no el tren dels nous temps que, per pocs instants, encara tenim aturat a l’andana. Si marxa sense nosaltres haurem begut oli per anys.
El món global se’ns està indigestant. Instal•lats encara en l’imaginari noucentista que va fer postular-se a burgesia catalana com a reformadora de l’Espanya encarcarada, som incapaços de concentrar els esforços comuns en encetar un discurs nou que ens situï en sintonia amb el món contemporani. Així, enfront el dubte i la impotència, ens submergim en la perplexitat com els estruços amaguen el cap quan van maldades i, a més, sovint tenim el mal vici de culpar dels nostres mals a la resta del món en abstracte. Els sociòlegs de l’IEC han clavat el diagnòstic però, com a fills del noucentisme que són, no s’han atrevit a assenyalar responsables, limitant-se a generalitzar amb termes com la immigració o les dificultats polítiques conjunturals.
Culturalment no hem estat capaços de transformar la idea de la catalanitat encunyada per la burgesia hegemònica al segle passat i reubicar-la a la realitat actual. L’anhel d’una Catalunya exclusivament catalana cultural i lingüísticament, que no va passar de ser mai una hipòtesi noucentista, ha centrat durant anys part dels esforços de la societat civil, fins que ha topat de morros amb la realitat d’un món divers i promiscu on el mercat mana.
Políticament no hem avançat pràcticament gens. Els partits hegemònics no han generat cap idea realment nova des de Solidaritat Catalana pel que respecta al concepte de Catalunya-nació. Ni la casa comuna de Mas, ni l‘independentisme d’ERC, ni el catalanisme –batent-se en retirada- dels socialistes, ni tant sols aquesta pirueta política que intenta ara Montilla, aporta una capacitat moderna d’interpretació de la realitat que permeti albirar un futur clar, un ‘què serem’ per al país.
Econòmicament som víctimes de fills i nets d’aquelles classes dominants, carrinclones però emprenedores. El projecte modernista trencava amb les classes dirigents i el noucentista les situava al centre de l’ideari, però ara aquestes han abandonat el projecte amb l’excusa de la globalització i, orfe del pulmó econòmic, la vella idea de Catalunya naufraga entre la confusió dels ciutadans.
Socialment la realitat de la immigració ens ha passat pel damunt atropellant-nos. Una prospectiva de l’Institut d’Estudis Mediterranis de l’any 98 dibuixava una Catalunya òptima demogràficament en la ratlla dels set milions d’habitants l’any 2010. Avui ja en som 7 i mig i tot just anem posant pegats a l’educació, la sanitat, les infraestructures i la convivència. Si que hi ha països que ho tenen pitjor (França per exemple), però això són excuses de pobre.
Però el més greu de tot és que, ni els poders públics, ni els mitjans de comunicació, ni la classe política no és capaç de donar resposta a aquests elements generadors de la impotència i confusió dels catalans. També s’emparen en la perplexitat, amagant el cap darrera la conjuntura o els interessos particulars. I així es perpetuen liderant la mediocritat mentre el país sotsobra.

+
ENRIQUE VILA MATAS

Subvertint els límits entre els gèneres literaris, fins i tot entre realitat i ficció, i creant un espai narratiu molt més ric, amè i intel•ligent que moltes de les novel•les aclamades per la crítica actual, l’autor fa de ‘Dietario voluble’ (Anagrama) un joc de miralls calidoscòpics que multiplica la capacitat recreadora del dietari fins crear un nou espai on l’assaig, el relat i l’imaginari de l’escriptor conviuen en un nou desordre literari enormement excitant per al lector.

-
TV 3

El programa on Televisió de Catalunya havia de repassar la memòria històrica, pròpia i del país, del darrer quart de segle, es va convertir en un show promocional sobre la pròpia TV 3 d’avui on, ni la presència fugaç d’alguns històrics de la casa, va aconseguir el que d’entrada prometia la promoció, fer una mirada enrere per veure el que hem estat i el que som. És clar que potser una anàlisi així, per superficial que fos, hauria estat massa difícil se suportar políticament.