Cent anys de Costa Brava podien haver estat un segle de potent projecció internacional de Catalunya gràcies al sojorn de nombroses personalitats de la cultura universal; però empesos per un desfici economicista i la necessitat de sortir de la pobresa, un segle de marca a penes ha servit per destrossar paratges d’impagable bellesa, nodrir unes quantes fortunes gràcies al negoci turístic i aixecar una economia de perfil baix que, a hores d’ara, es bat en retirada en comprovar en què s’ha convertit el paradís. Quan Ferran Agullò parlava de promocionar les visites al litoral, volia dir això?
Artie Shaw, el rei del swing, va morir a Los Angeles a finals de 2004. El clarinetista s’havia fet molt popular per una versió de Begin the Begine, de Cole Porter, i avui en dia és un dels noms que formen part de la història del jazz. El que no sap tanta gent és que Shaw va passar llargues temporades a la Costa Brava i que era un enamorat de la sardana gràcies a l’amistat amb el mestre Ricard Viladesau. Amb motiu de la seva mort, en Lluís Costa, arxiver municipal de Begur, va escriure un interessant article on relatava l’enamorament de Shaw per Begur, la coneixença amb el compositor sardanista i la seva descoberta i interès per la sardana.
Encisat pel paisatge de sa Tuna, el músic va saber aviat que havia anat a raure a un poble amb una important i llarga tradició musical. Salvador Raurich i Frederic Sirés van ser dos importants impulsors del moviment sardanista a la vila que Artie Shaw va descobrir aviat. Fart de que el Comitè d'Activitats Anti-nord-americanes li fes la vida impossible, i després de viatjar per mitja Europa, el clarinetista va descobrir Begur i s’hi va estar deu anys, primer a la fonda de can Plaja, on es va fer molt amic d’en Siset, i després es va construir una casa. Malgrat que molta gent malfiava d’ell pel seu caràcter irascible i que preferien la tafaneria dels seus matrimonis amb Lana Turner o Ava Gardner, el cert és que Shaw va ser feliç a Begur, es va enamorar de la sardana, va pagar de la seva butxaca la cobla per la Festa Major en alguna ocasió i va fer amistat amb el mestre Ricrad Viladesau, llavors tenora solista de la Principal de la Bisbal, que li va presentar el mestre Pau Casals, per qui Shaw sentia autèntica devoció.
El músic va deixar Begur l’any 1960 (hi va tornar fugaçment quaranta anys després), però la seva petja hi restarà per sempre. L’any 2002 la Principal de la Bisbal va editar un disc titulat ‘Un americà a Begur’ amb el que va retre homenatge al genial músic enamorat de la sardana. Una bella història que podria haver donat una dimensió culturalista a la Costa Brava i que, com les històries de les estades de John dos Passos, Paul Eluard, Truman Capote, Ava Gardner, Marc Chagall i tants d’altres artistes i creadors que es van sentir atrets per la bellesa del litoral, podria haver nodrit una poderosa oferta de turisme cultural que hauria donat un sentit durador, intel•ligent i perdurable a la visita a la costa, allò que saben fer tant bé els veïns francesos, per exemple. Però no ha estat així, s’ha explotat el nom i la idea d’Agulló sense cap visió perdurable i amb un sentit estrictament depredador, durant un segle. I ara ara tot són lamentacions pel que havia estat i no és, mentre la bellesa s’esmuny entre formigó, el mite es perd entre la boira del temps i el negoci esllangueix de pura fatiga.
+
JOSEP MULET
La sèrie Karakia, que dirigeix Josep Mulet, ha començat aquesta setmana la setena temporada. En les noves entregues es mostraran els costums de la República Dominicana, Haití, la Martinica, Austràlia, Bulgària, Canadà, Uruguai, Suïssa, Tunísia, Ucraïna, el Regne Unit, Eslovàquia, Veneçuela i Nova Zelanda; fins a 17 països a través de 120 plats. I és que no hi ha millor forma que conèixer els costums i la cultura dels nouvinguts que a través de l’estómac. Un programa exemplar.
-
ÁLVARO MIDDELMAN
Posar d’excusa un alt cost econòmic per no usar el català en la relació amb els viatgers és una excusa que, a aquestes alçades de la història i després de les facilitats que posa la Generalitat, no se la creuen ni ells. Air Berlin ha decidit ja fa temps que tant li fa la llengua pròpia del país i que no pensa respectar els seus parlants. Una actitud impròpia d’una empresa que tracta directament amb persones, si és que pensa que els catalans mereixem aquesta distinció, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada