EXAGERATS I ROMÀNTICS SENYOR ALLEN

Només la niciesa política i l’històric sentiment d’autoodi dels catalans impedeixen reconèixer que, des de tots els punts de vista, l’operació Woody Allen és un èxit rotund. La ciutat llueix, la pel•lícula és un clàssic Allen i el ressò mediàtic internacional està essent potentíssim. Vist això emplacem Jaume Roures, que no haurà fet pas un mal negoci, i totes les institucions perquè engeguin el projecte Barcelona t’estimo, a imatge de Paris je t’aime o I love New York, dos films on grans directors rellegeixen grans ciutats. Ara ens toca.
Deia el director en una de les mil entre vistes que hem llegit, vist i escoltat aquests darrers dies, que el que més li agrada de Barcelona és el caràcter exagerat i romàntic de la ciutat i els seus estadants. El debat públic que hi ha ara mateix al voltant de Vicky Cirstina Barcelona se situa exactament en aquests paràmetres; ni de bon tros és un debat cinèfil (poso la ma al foc que a la sessió que vaig anar jo no hi havia més de cinc persones que haguessin vist dues pel•lícules d’Allen), i ni tant sols e-cristians ha posat el crit al cel pel per la promiscuïtat que mostren els protagonistes. Situats en aquest punt de la història, superat ja galdosament l’estadi de papanatisme que l’estiu passat va demostrar la classe política local fent mans i mànigues per retratar-se amb el director, i la majoria de grans mitjans de comunicació buscant i perseguint Allen per tota la ciutat, la hipotètica discussió sobre la qualitat del film és molt més esperpèntica, perquè es mou atiada per filies i fòbies polítiques i pel tronat localisme barceloní estult i pagat de si mateix. No m’estranya que Woody Allen no torni a fer cap més peli aquí.
Posats en aquesta tessitura hi ha qui diu que Vicky Cristina Barcelona és una pel•lícula genial i qui diu que és una porqueria. En el primer grup segur que s’hi alineen votants socialistes, d’iniciativa, d’una part de gent pròxima a Esquerra i de molta gent del PP. A l’altra banda de l’opinió hi ha el gruix de la gent nacionalista. Els sectors ‘freaks’ i cridaners d’ERC, als quals tot rels sembla malament i més encara si afavoreix Barcelona, i els convergents que, només perquè els socialistes manen a l’ajuntament, ja la troben horrible. Voleu un paisatge més exagerat i romàntic que aquest?
Però mentre aquestes discussions bizantines ajuden a passar el temps als avorrits barcelonins i fan que els opinadors oficials del regim, prenent posició tal i com els demana el seu mitjà, es guanyin la vida amb articles i tertúlies, la pel•lícula va fent camí tot sola. Recaptacions rècord tant aquí, com als EE UU i bona acollida per la premsa internacional a Venècia i Donostia. Que més volen defensors i detractors del film? Quin sentit tenen aquests debats provincians enfront aquestes evidències. Allen ha fet un Allen. No és la seva millor peli, però molts voldrien haver-la fet ells. És un clàssic del director: tragicomèdia de relacions humanes al límit i molta xerrera, com sempre. I la ciutat surt magnífica, pletòrica, romàntica i exagerada, tal i com la veuen els ‘guiris’ (o és que esperaven que retratés la Mina?). Hi ha millor campanya publicitària?
Roures, animi’s a fer un Barcelona t’estimo tant engrescador com Paris je t’aime o el que s’estrenarà aviat I love New York amb alguns directors d’aquí (Gay, Coixet, Recha, Huerga) i alguns...d’on vulgui.

+
JOSEP Mª POU
L’actor s’ha convertit en director i programador per inaugurar el nou teatre Goya que llueix immillorable. Amb vuit joves actors, Pou estrena per primer cop Allan Bennett al nostre país. ‘Els nois de la història’ quedarà registrada als anals del teatre inaugurat l’any 1914 i que, després d’uns llargs anys de reformes, torna a estar a la cartellera barcelonina des d’aquesta setmana. Repertori obert, producció pròpia i col•laboracions seran l’eix de la programació de l’espai.

-
JOAN MANUEL TRESSERRAS
Reconvertir el Centre d’Art de Santa Mònica va ser una decisió valenta que respon a una política clara, però la promesa d’obrir un nou kuntshalle va per llarg, de fet encara no hi ha ni un espai, i, lògicament, la comunitat artística catalana ha posat el crit al cel. Tresserras ha badat i ha perdut el crèdit que tenia amb el delicat sector de l’art. S’imposa una solució políticament enèrgica, administrativament ràpida i culturalment potent que tanqui el conflicte. Per ara res.