EL CATALANISME CULTURAL

El vigent debat sobre la refundació del catalanisme polític és una cortina de fum darrera la qual s’intenta amagar la falta d’una estratègia coherent del nacionalisme català, tant al país com a les relacions amb Madrid. Que aquesta pobra ventada conjuntural no enterboleixi el bon i fructífer camí del catalanisme cultural durant el darrer segle sembla que sigui, sense proposar-s’ho d’antuvi, el missatge de la mostra ‘L'IEC, 1907-2007. Un segle de Cultura i Ciència als Països Catalans’, inaugurada aquesta setmana a la seu de l’Institut.
Quan el 18 de juny de 1907 la Diputació de Barcelona, mitjançant un acord firmat pel seu president Enric Prat de la Riba, decidia de ‘crear un nou centre que podrà anomenar-se Institut d'Estudis Catalans’, s’estava posant la base més sòlida que el catalanisme ha tingut i te a l’abast per construir-se en el temps. Mentre que, políticament, el projecte engegat per Valentí Almirall i Solidaritat Catalana ha tingut tantes derives com promotors i tantes ensopegades com interessos dels partits, l’empenta cultural i científica que va endegar l’IEC en paral·lel, ha passat en un segle de ser una embranzida moderna, gairebé vanguardista en alguns aspectes, a ser l’autèntic nucli dur de progrés i consolidació de la cultura catalana com a instrument de civilització i autèntica projecció de futur del país, de vegades única i tot. El Diccionari, la Gramàtica de Fabra, la recuperació de les ruïnes d’Empúries o l’Assaig Meteorològic Català, un treball d'Eduard Fontserè del 1948 que crea les bases de la meteorologia moderna són alguns dels fets que, durant un segle, han anat cohesionant el país i la seva gent amb realisme, modernitat, fidelitat, pluralitat i un impagable sentit de futur que es palpa a cada pas de la mostra que es pot visitar fins el dia 16 de desembre al claustre i les sales annexes de la casa de Convalescència.
És cert, però, que l’IEC ha tingut també molts alts i baixos al llarg del seu primer segle de vida. De la migradesa de recursos dels primers temps, a les dificultats intrínseques de la Guerra i la desfeta i recuperació durant la postguerra, la vida de l’Institut ha estat marcada pels designis de la política. Ja amb la l’autogovern, els interessos polítics també han marcat l’avenir de la institució durant anys en forma de poca atenció oficial, limitació de recursos i, fins i tot, un cert control polític. Tot plegat va conduir l’IEC a una alarmant pèrdua d’autoritat i de modernitat que, poc a poc, es va corregint.
L’Institut d’Estudis Catalans arriba al centenari amb la renovada voluntat de consolidar-se com el referent del catalanisme cultural, l’únic nucli sòlid capaç d’emetre missatges duradors enllà del temps i les circumstàncies. L’alè de modernització (similar al dels seus inicis) que ha aportat l’actual president Salvador Giner, n’és un clar senyal; la mostra ara inaugurada és una obertura de portes i finestres perquè hi entri l’aire que ja li calia.
El futur que vol l’IEC és, ho deia Giner, ‘fer que la gent conegui aquesta casa i la seva representativitat’. Un cop aquest projecte hagi solidificat, que la política no s’interposi en els objectius de l’Institut, els respecti i potenciï. Que sàpiga la classe dirigent que al catalanisme polític no li queda un altre remei que ser un valor sotmès a totes les revisions que dicti la conjuntura, però que no és res sense el catalanisme cultural.

Publicat a El Mundo de Catalunya