CREGUI EN EL SEU PRODUCTE

Les emergències nacionals i l’herència pressupostària han fiscalitzat en part la gestió del Departament de Cultura en el primer curs del dcotor Tresserras; potser ha estat en part degut a això que gent del sector ha criticat un excés de discurs i poques decisions en l’hoste del Palau Marc i el seu equip. Ara, tornats de les vacances amb els deures fets, posen en marxa polítiques concretes per a resoldre uns quants problemes concrets i preparar mentrestant els seus primers pressupostos.
L’estiu va arribar amb el gremi de la música corglaçat pel descens de facturació de la indústria, un símptoma evident de que la música sotsobra per tot. El número 2 del departament, Eduard Voltas, va anunciar una tardor calenta. Això, de moment, vol dir: creació dins l’Institut Català d’Indústries Culturals d’una àrea específica per a la música dirigida per Josep Mª Dutrèn i posada en marxa d’una taula interna de música per unificar l’embolic de polítiques d’ajuda al sector que hi havia fins ara a Cultura. El mateix s’ha fet pel teatre i pel llibre. S’endreça l’ajuda als festivals amb la introducció d’un sistema de punts que faciliti la contractació de música del país, es reforça l’exportació creant la marca ‘Catalan music’, que ja s’ha estrenat al Popkomm berlinès, es treballa en la creació d’un portal d’Internet que permeti descarregar un disc o contractar un grup, i es repensen diversos aspectes de l’oferta que hi ha d’haver al Mercat de Vic. A partir de les pròximes renovacions dels convenis trienals amb el sector, es preparen actuacions similars per al teatre (recuperar l’esllanguit teatre infantil, campanya per captar nou públic i promoure l’exportació); tot plegat sempre amb la idea d’invertir en promoció i difusió més que no pas en subvenció directa al producte. Aquesta és la notable diferència que només havia estat dita en declaracions periodístiques i que ara comença a prendre forma.
Moltes de les emergències nacionals amb que s’ha trobat la gent d’en Tresserras aquests mesos han estat degudes a la viciada política de suport quantitatiu que va practicar Convergència. No dic que, a primers dels vuitanta, no fos imprescindible una activació elèctrica i vital de la producció cultural, però aquesta tendència a penes es va corregir amb el temps fins arribar a ser un hàbit perniciós en detriment de la qualitat.
La recepta actual capgira el concepte; del ‘ajudi’m a fer això’ es passa al ‘cregui en el seu producte i nosaltres l’ajudarem a vendre’l’. És evident que això no implica l’eliminació radical dels ajuts, els convenis trienals del teatre o les esmenes a la llei del cinema que el departament ha elaborat després que l’Institut d’Estudis Autonòmics dictaminés que el projecte envaeix flagrantment les competències estatutàries són bona prova dels diners que Cultura vol per a subvencionar produccions pròpies, però incorpora un innegable sentit modern i racional a la gestió cultural a la vegada que posa el dit a la nafra en aquests problemes concrets que fa anys que s’arrosseguen sense trobar resposta.
Que la producció cultural sigui potent i diversa és responsabilitat primera de creadors i productors; que arribi al públic, que connecti amb la sensibilitat del ciutadà, que agradi i es prestigií i que es pugui projectar al món, és raó de ser d’una administració cultural moderna. A veure si els pressupostos del 2008 confirmen aquest camí.

Pûblicat a El Mundo de Catalunya