Després d’anys de no enregistrar cap disc, Peret ha tornat a l’activitat amb ‘Que levante el dedo’. La setmana passada el va presentar a l’Auditori i, per ara, crític ai públic han saludat amb satisfacció el retorn del cantant. Fins aquí tot molt bé. Anem a les coses identitàries que tant trasbalsen la cultura nostrada. La rumba catalana cantada en castellà, és a dir gairebé la pràctica totalitat del gènere, és cultura catalana? Tindria dret a anar a Frankfurt? Hi anirà ara que es commemora mig segle de la seva gènesi?
Quines preguntes més estúpides pensarà més d’un lector. Si, tenen raó, són preguntes absurdes, respon aquest cronista. Al marge de discussions sobre si van ser els gitanos de Lleida amb el garrotín, els del carrer de la Cera, o el Pescadilla i el tio Polla des de Gràcia els que van inventar la rumba catalana (i la seva senya d’identitat, el ventilador), aquest gènere està reconegut indiscutiblement com la música pròpia de la ciutat de Barcelona com el fado ho és de Lisboa (i això no obsta perquè n’hi hagi a Porto o a Faro).
Contradicció número 1: com es pot vindicar com a part fonamental de la cultura catalana contemporània si està feta en castellà? Contradicció número 2: tenint en compte que, Juli Vallmitjana, Enric Casassas, Julià Guillamón i Gato Pérez a banda, l’assumpció de la cultura gitana com a part pròpia de la cultura catalana ha deixat indiferents a intel·lectuals i poders públics, com ens ho hem de fer per recuperar el temps perdut, i fer-ho bé? I contradicció número 3: perquè després d’utilitzar la rumba i els rumbers com a reclam espectacular pels JJ OO d’ara fa quinze anys, l’administració els ha oblidat fent com si no haguessin existit mai? O és que només són bons per la festa, el descontrol i l’spanish bizarro?
Tot això deixa a Peret ben lliure de culpes, evidentment. Potser per això ha titulat el disc ‘Que levante el dedo’. Però el retorn del cantant que és i ha estat líder i portaveu indiscutible de la rumba obra qüestions que, potser per molta gent, estaven ja tancades.
A nivell popular, de carrer, la cultura gitana està imbrincada en la tradició cultural catalana de fa dècades i sense massa escarafalls. Hom diria que la mass cult del país inclou la rumba des dels seus inicis de la mateixa manera que el parlar popular va incorporar moltes paraules calós (una altra cosa és que ara es vagin perdent), o que ‘lo Beethoven’ sigui un dels intèrprets més coneguts i estimats a Lleida. El que ja no està tant clar és que aquest tractament normalitzat te traducció a l’administració. En resum, que fan per la cultura catalana gitana el Departament de cultura de la Generalitat, l’Institut Ramon Llull (que podria fer molt per establir llaços amb cultures gitanes d’arreu començant per la de Perpinyà) i les respectives àrees de cultura dels ajuntaments on hi ha presència gitana?
El públic va aclamar dimarts a l’Auditori Peret en el seu retorn i això farà que es torni a parlar de la cultura gitana. Si el rei torna i els ciutadans l’aplaudeixen, algú haurà de buscar la quadratura del cercle, algú haurà de moure’s per que les cícliques revitalitzacions de la cultura gitana (de la qual la rumba n’és el gènere més significatiu però no l’únic), no siguin flor d’un dia, es consolidi la seva presència social i tinguin mitjans i diners per fer-ho. Si són patrimoni cultural de Catalunya que s’actuï sense recances.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada