La febre revisionista que plana damunt la història contemporània d’Espanya s’ha acarnissat especialment amb la dècada dels setanta. La ‘modèlica transició ha acabat lobotomitzant tant a la ciutadania com a part dels protagonistes d’alguns dels episodis de la nostra vida recent, fins convertir certs passatges històrics en pocs més que un sainet costumista.
Entre la frivolitat dels mitjans de comunicació i la submissió política i editorial d’alguns autors, els anys setanta han quedat reduïts a una mena de pastís xaró format per bocins de la imatge patètica d’Arias Navarro, les cançons dels Abba, el bigoti d’Íñigo i el ‘habla pueblo habla’ com a única fórmula possible de superació de la històrica letargia nacional. En mig d’aquesta festa d’ocultació de la realitat, el llibre de José Ribas ‘Los 70 a destajo’ (RBA), és una alenada de veritat que desempolsa la història amagada d’uns anys, una gent, unes idees i unes actituds que, si haguessin tingut l’oportunitat d’assentar-se i fer-se lloc a l’encarcarada societat de l’època, haurien incidit amb decisió en el futur que es començava a fer i que ens ha portat aquesta era postmoderna tan lleu.
Sona King Crimson, a l’estèreo del meu estudi, com va sonar tantes nits de cerveses i discussions sobre poesia, marxisme o rock al pis on, entre porro i festa, estudiava, intentava lligar i, sobretot, maldava per créixer. És la primera imatge que m’ha vingut al cap en llegir l’extens, ben documentat i absolutament amè treball de Pepe Ribas sobre els anys del hippisme, la contracultura, la revista Ajoblanco i el moviment llibertari, una època de la que ell en va ser protagonista, però de la qual milers de joves en van ser destinataris i agitadors. És cert que de cap idea, de cap projecte i de cap moviment a penes en queda res, i, vist el revisionisme, aviat ni el record si no és per aquest llibre; però tot el que va passar a l’avantguarda del pensament del jovent d’aquella època va situar un bon sector de la societat al capdavant del carro de la modernització del país. Vull dir, que sense tot el bullidor polític i cultural d’aquella dècada, certes parcel·les de llibertat i obertura de mires haurien trigat molts més anys a assolir-se (o potser encara no hi hauríem arribat).
Jo vaig ser un dels cent mil lectors d’Ajoblanco, la revista que va fundar Pepe Ribas. Vaig viure els debats sobre la mort de la contracultura, l’ascens de les idees llibertàries, les festes del Diana, o el treball creatiu de la gent del Rrollo enmascarado una mica des de la barrera; però un treball sobre situacionisme em va valer un dels pocs excel·lents de la carrera, els debats de les jornades llibertàries em van permetre aprendre l’exercici de la llibertat i el dia que Pau Riba es va convertir en doña Inés en un Tenorio esbojarrat que va portar tres dies de festa al Born, vaig lligar. Ens vam fer grans llegint l’Ajo.
Massa anys després, Pepe Ribas s’ha empescat un treball de 600 planes que, sincerament, crec que és de lectura necessària si es vol entendre perquè tota una generació va decidir passar, així simplement, quan va veure el perfil que prenia la ‘modèlica transició’. Ara, a mes, hi ha gent, els aprofitats de la situació, que vol esborrar de la memòria col·lectiva aquells anys de vertader progrés social i cultural. Per sort ‘Los 70 a destajo’ ha arribat a temps d’impedir-ho. Que s’obrin les finestres i hi hagi debat.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada