L’any 1980 en Josep Mª Fulquet era un jove valor de la literatura catalana. Dos anys abans havia publicat un primer llibre de poemes, Perillosa riba a la prestigiosa col·lecció l’Escorpí d’Edicions 62, cosa que no feia qui volia, i aquell any va tornar-hi a la mateixa editorial amb Platges del temps. Però aquí es va acabar la seva carrera literària. Sense fer escarafalls mediàtics d’aquells que ara són tan habituals, en Fulquet va decidir callar, i ho ha seguit fent durant vint-i-set anys; fins ara, que acaba de publicar De plata pur (Angle editorial), una intensa poètica sobre l’experiència del dolor d’una maduresa colpidora.
Però que pot empènyer a un escriptor a restar més d’un quart de segle en silenci? En un pròleg, en aquest cas imprescindible, l’autor reconeix que el sac de ‘poesia de l’experiència’ on l’havien ficat el va neguitejar per arquetípic i farcit d’impostura. La por a seguir per aquell camí el va fer pensar que, una retirada a temps, li podia evitar un ridícul major i, a la llarga, convertir-se en una victòria, si més no, per a gaudi personal. Llegir De plata pur, és assaborir, a cada vers, el dolç regust de la victòria final després d’una llarga i hel·lènica lluita contra els déus i la natura.
I no és que en Josep Mª Fulquet renegui de l’experiència, ans al contrari. Reconeixent-se deixeble dels grans poetes anglosaxons i apassionat lector de Sobre la poesia de Holderlin, igual que Heideguer Fulquet considera que ‘la terra és entesa com a aprenentatge’ i que ‘l’home no te naturalesa, sinó que te història. L’home és el que conserva en ell, el que acumula. L’home te l’edat del seu primer record’. Però aquest record necessita temps per solidificar, per convertir-se en memòria i deixar el simple estadi del sentiment. “La joventut per la joventut, en la poesia, no és cap valor”, em diu fent un cafè a la Granja de Gavà, un dels millors bars literaris de la ciutat. Potser per això va decidir callar, per deixar passar els anys i anar adquirint valor. Quantes veus literàries de primera magnitud s’han vistes empeses al silenci per les urgències històriques d’una cultura que va amb una sabata i una espardenya?
I d’altra banda, la necessitat política de bastir una xarxa de creadors prou nombrosa que donés sensació de normalitat i ajudés a aixecar el fràgil pavelló de l’autogovern, quantes veus prometedores va espatllar abocant-les al sentimentalisme del qual som tant proclius els catalans (i això ens acaba fotent sovint)?
El silenci, ara gratament trencat, de Josep Mª Fulquet, no va ser una decisió estrictament literària ni personal; va ser un acte de responsabilitat civil tement-se la que li podia caure al damunt, a ell i a la literatura en general. Part del poc crèdit que te avui la literatura catalana potser es podria haver evitat amb uns quants silencis a temps i una actitud més responsable d’alguns crítics i assessors editorials amb càtedra.
En Fulquet acaba de publicar un llibre poderós, on la poesia plou per tots els porus, crea paraules que arrelen en terra i funden l’ésser que esdevé nostàlgic amb el temps. Ell sosté que l’únic que ha fet ha estat publicar un llibre que, en la seva actitud orant, l’acumulació de coneixement li ha anat dictant. Insisteix en què, si s’ha decidit a publicar-lo, ha estat perquè tenia necessitat de tancar una porta, i no sap si n’hi haurà més o no. Només malda per habitar poèticament el món, i això mai se sap si dona grans quantitats de versos mínimament homologables.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada