El nomenament de Joan Manuel Tresserras va causar un cert efecte sorpresa entre el gremi cultural. Poca gent s’esperava que un teòric de la comunicació ocupés l’atrotinat Palau Marc, o sigui que, quan es va saber que era ell l’escollit, a més de concedir-li la gràcia dels cent dies, molts van pensar: “puix és comunicador, vejam que diu”. En aquest mig any llarg, el que ha passat és que les trifurques més sonades han estat per la fira de Frankfurt, que com no són de la seva incumbència política directa la deslliurat de la sang. Però com que, sigui de vicepresidència o de qui sigui la responsabilitat d’un tema, tot va al mateix compte d’explotació política, ara es troba que, fins i tot els que van aplaudir, per bé que tímidament, la seva arribada, ara se senten moixos perquè, sense fer cap desastre, tampoc no il·lusiona. Parles amb creadors, intel·lectuals o promotors i no en trobes a cap d’empipat amb ell, però ni els més nacionalistes i tripartits de pedra picada se senten satisfets. “S’ha empeltat de la mediocritat i el perfil baix de tot el govern”, em deia dimarts un popular historiador de la UAB.
N’hi ha que li retreuen un excés de retòrica acadèmica; d’altres es queixen de la poca visibilitat de l’acció de govern. També hi ha el club de fans de Ferran Mascarell, que no han recuperat l’alè, i el sector encara estabornit per Caterina Mieras. No se si la feina d’un conseller de cultura és animar el pati, però, tal i com estan els ànims del país, potser estaria bé que ho intentés.
Publicat al suplement Tendències e El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada