L’ESTIU DELS POETES

Quan, al darrer terç de segle XIX, els banys a mar es van posar de moda entre les classes benestants de Barcelona, Caldes d’Estrac es va convertir en pionera d’aquella nova forma d’estiueig modern i cosmopolita. De banys, a Caldes, feia anys que se’n prenien, i d’això li ve el nom. La deu d’aigua que brolla a 39º va bé pel reuma i l’aparell respiratori, però el que va transformar aquest minúscul fondal en un indret de referència arreu del país, va ser la platja.
El refinament i cosmopolitisme d’aquells estius va definir la personalitat moderna del poble. Els estiueigs d’abans no eren aquest estrès de quinze dies d’avui. Cap a 1880 les vacances de la gent amb possibles podien ser tranquil·lament de tres mesos. Tancaven la casa de Barcelona, en cobrien amb llençols i vànoves els mobles i les butaques i, amb la minyona, la nurse, el xofer i tot el servei que convingui, cap a Caldes que hi falta gent. Imagineu-vos quin ambient més selecte el d’aquells estius. L’any 1883 Claudio López Bru, marquès de Comillas, va encarregar a l’arquitecte J. Oriol Mestres, pare d’Apel·les Mestres, que li construís una casa, desgraciadament desapareguda. Evidentment Jacint Verdaguer va sojornar a Caldes, era el capellà dels marquesos i, a més, hi tenia un cosí. Allà va escriure el poema ‘Vora la mar’. “Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar / quan l ‘astre rei cap a ponent declina me’n pujo a meditar. / Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; / contemplo el mar i el cel, i llur grandesa, m’aixafa com un pes.” Però la família d’Apel·les Mestres no era allà per casualitat. També van passar llargues temporades entre 1885 i 1897, hostatjats a la fonda Borràs. L’escriptor i pintor n’estava tan de Caldes, que es va inspirar en la gent de mar del poble per escriure les marines, la més popular de les quals, ‘Sirena’, es va estrenar amb enorme èxit l’any 1905 al teatre Romea. El protagonista de l’obra en un acte era en Gibert, un paler del poble.
A partir de 1901, el poeta Joan Maragall, que necessitava cures balneàries, va anar a Caldes durant un grapat d’anys. Ell era ja de la segona fornada d’estiuejants. Instal·lat en una casa a tocat de l’exclusiu i noucentista Passeig dels Anglesos, va escriure diversos poemes amb referències al mar que es van publicar l’any 1911 amb el títol de Seqüències. D’aquest recull en forma part ‘El pi d’Estrac’: “Aquell és aquell pi com una catedral / que vora de la mar s’està secularment / bevent l’aire i la llum amb copa colossal / que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent”.
L’any 1934 Alfonso Muntanyà va tornar de Cuba i es va instal·lar a Caldes, on es va fer construir una luxosa mansió amb un parc al seu darrera. Avui, després de permutes, canvis i adquisicions, la casa és la seu de la Fundació Palau. La cultura ha recalat així a Caldes fins convertir-se en un poderós senyal d’identitat de la vila.
La Fundació Palau es va inaugurar l’any 2003 i exhibeix i difon el fons artístic, la biblioteca i l’arxiu del poeta i erudit de Pablo Picasso, Josep Palau i Fabre, que enguany ha fet 90 anys. El centre te tres espais principals. La sala dedicada a l’obra de Picasso, amb una cinquantena d’obres de l’artista malageny, la de pintura catalana del segle XX, amb obres de Mompou, Gargallo, Torres García, Mallol, Tàpies i Miró, i la destinada a artistes actuals com Barceló, Perejaume o Pepe Yagües. És en aquest ambient on, fins a final de més, es fa el festival ‘Poesia i +’ (www.fundaciopalau.cat). On podia ser sinó?

Publicat al suplement Tendències de El Mundo de Catalunya