L'Anuari de la música i l'espectacle als Països Catalans diu que la indústria discogràfica a Catalunya està amb l’aigua al coll. La venda de Vale Músic a una multinacional que l’ha traslladada a Madrid ha fet caure el volum de negoci de la musica enllaunada al nostre país un 59% i això ha posat tothom en estat d’alerta; tant, que fins i tot el número 2 del Departament de Cultura, Eduard Voltas, ha anunciat, que no concretat, un pla de xoc per a la tardor.
Sentir-se sorprès per aquestes dades és tenir una visió de via estreta del panorama musical català. És evident que una davallada del 59% és estadísticament espectacular, però no és més cert que les dades anteriors estaven inflades, per quan tot aquest gruix corresponia únicament a una sola companyia, amb un tipus de producte molt marcat comercialment i amb una situació al mercat precària davant dels grans grups. Vull dir que no n’hi ha per tant.
Però és que, a més, la indústria discogràfica catalana ja va naufragar fa anys, quan les multinacionals, després de fusions i fallides, es van retirar totes a Madrid, i dels grans edificis d’oficines van passar a despatxos de mitja pela. Un temps després, el top manta només va fer que clavar-les-hi l’estocada i demostrar que, quan les apreten, els discos es poden vendre més barats. Ara, aquesta fugida endavant de Vale Music només és una rèmora retardada de tot allò.
Per contra les independents, amb seu i interessos artístics a Catalunya, han crescut un 7%, que no està malament en un context en que tothom es fot la patacada, Espanya inclosa. Siguem realistes, en la situació global actual, la potència de la indústria catalana del disc te una altra mesura, la de les indyes. I en aquesta lliga les coses no van pas tant malament com havien arribat a anar no fa massa anys.
Una altra qüestió és si aquesta i qualsevol tipus d’indústria discogràfica a Catalunya està preparada per afrontar el repte de les noves formes de distribució de música. La resposta és, clarament, un no com un disc de vinil. Vull pensar que, quan en Voltas anuncia una tardor calenta en matèria de música i unes “converses avançades” amb la CCRTV, està parlant de la creació, a través dels portals de la ràdio i la TV públiques de Catalunya, d’un sistema de distribució de música amb descàrregues d’arxius MP3. Si volem seguir comptant, encara que sigui poc, al món musical, hem de fer un iTunes català, sinó estem cuits. Implementar polítiques per vendre uns quants cd’s, un producte caduc, no te sentit. Youtube registra 304.418 visites al videoclip No tinc temps, que Mazoni hi te penjat; 85.127 del Verigut, la cançons de l'estiu, del menorquí Miquel Mariano i 44.538 del duet de Boig per tu entre Sau i Luz Casal. I encara hem d’afegir-hi els que s’autoediten.
Però aquesta política de distribució ha de venir acompanyada d’una política capaç de generar autoestima cap a la música en català. I no hi ha millor forma d’autoestima que la normalitat. Si la música del país te una presència normal al territori, des dels prestatges de la FNAC (on vaig comprar un disc de Falsterbo-Mari a la secció músiques del món), als escenaris, les programacions de TV i ràdios, els festivals internacionals (com vaig dir en un article sobre el tema fa unes setmanes), les pàgines en color dels suplements dels diaris o les sintonies de mòbils, potser obtindrem clients que es descarreguin música catalana.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada