27/2/14

Allò que queda

Tots som veus de la nostra època. Els llocs, els costums o la política ens fan d'una manera, la cultura i la civilitat ens conformen el caràcter, i així acabem sent. I quan ens expliquem no ho fem tant de nosaltres com del temps viscut, i de tot el que s'hi ha construït al tomb. Barcelona te incomptables veus que l'han narrada, la llista de memorialistes que li han dedicat pàgines i més pàgines amb la intenció d'explicar-se a si mateixos no l'acabaríem mai de recitar. Tres quarts del mateix passa amb Catalunya: hi ha qui ha relatat el país obrer de l'emigració com va fer en Candel i hi ha qui, com en Francesc Cabana, ha narrat la Catalunya emergent de la burgesia. Però queden tants temps viscuts per relatar com veus hi ha.
Amb el pretext d'unes memòries en Manuel Cuyàs ha reconstruït una època de Mataró, des què el 1865 l'Antoni Cuyàs, el rebesavi corsari, va emprendre el retorn a la seva ciutat des de l'Argentina, fins que el seu fill, que també es diu Manel, va tornar d'una estada professional al mateix país per acampar a la mateixa casa que va construir l'indiano i on ha viscut tota la nissaga. Per 'El nét del pirata' (Proa) hi passa la menestralia, polítics de tot pelatge, el tramvia, els immigrants atrets per la indústria tèxtils dels seixanta, les tertúlies del Recó, el Film Ideal Club, la família, El Maresme, nom històric de la premsa catalana; i ell, és clar, un nen empiocat, un noi seduït pel cine i els llibres i una societat que, lentament, desvetllava de l'atordiment. En Cuyàs fixa el record de Mataró amb el gest amable i crític amb que l'ha viscut, per què allò que queda de nosaltres a penes és una foto esgrogueïda, però també la poderosa memòria de l'època viscuda.