Fer memòria

Els pensadors lliberals diuen que la tendència a rescatar el passat de tot (roba, vehicles, vinils o nissagues) és fruit de la incapacitat d'afrontar el present. Diuen que, envoltant-nos de records d'època, ens refugiem en temps que creiem millors i evitem afrontar amb la necessària enteresa els actuals. Jo, que com el protagonista de Midnight in Paris m'hauria agradat viure al Montparnase dels anys vint, no ho crec això. Si hi ha un renovat interès pel record és precisament per rescatar allò que no havíem d'haver oblidat i què, en esborrar-ho per caduc, ens hem abocat al forat on som. El cas de la memòria dels represaliats per la dictadura és l'exemple més clar. L'oblit forçat per la Transició ara enverina la convivència. I espereu.

Diumenge el Taller de Músics va fer memòria de 35 anys de vida, quan la Barcelona musical vivia un declivi sonat i l'escola del Raval la va rejovenir, actualitzar i posar en valor gràcies a la convivència efectiva de tradicions i gèneres musicals i culturals. Encara hi són, i ara a més són universitaris, però les administracions els estan fent pa i bolet en benefici de centres menys dinàmics i ells, en lloc de fer el ploricó, han fet un sonat festival per repassar la seva història i recordar a tant polític desmemoriat com hi ha, qui són, d'on venen i on van,. Hi eren tots, per cert, els polítics.

En Manuel Cuyàs, mataroní, periodista, tertulià, tastaolletes i savi de quasi tot, també fa memòria 'El nét del pirata' (Proa); una memòria què, del personal, es projecta a tots els racons d'aquest univers petit, bigarrat i amb tanta presència de pirates com el seu rebesavi. I per això ha escrit aquest volum, per no oblidar-nos de res ni de qui ha estat què i on.