Les cases perdudes

     Planta baixa: mai no he dubtat que la casa ens tria, i a això hi destinem els esforços de part de la vida. L'experiència de l'ésser humà és diferent, no tant segons els propis atributs biològics, com pel conjunt de sensacions associades a la seva pròpia existència; i les cases on habita són una de les percepcions més íntimament lligades al pas del temps i la mortalitat, les grans pors que mouen la vida. Així, una casa lluminosa, càlida a l'hivern i fresca a l'estiu, i prou espaiosa per a les nostres necessitats, ens concedeix una vida digne i, amb ella, les forces imprescindibles per superar la por al coneixement de la realitat que modela la nostra condició.

De petit vivia amb els pares i els avis paterns en un pis fosc i fred, de llarg passadís, cambres mal ventilades, sostres alts, i massa silencis que mai no se'm va permetre trencar. Una àvia plenipotenciària marcava el ritme gris de l'avenir, que només la ferrenya voluntat del seu marit, impedit de parlar per una embòlia, gosava qüestionar. L'aquiescència impotent del fill i una progressiva amargor de la jove, donaven a l'habitatge un perfil llòbrec i dolorós que jo només trencava submergint-me una i altra vegada en la lectura de la col·lecció de les aventures d'en Massagran, un dels pocs libres per a nens que hi havia a l'aparador de portes de vidre que presidia la sala, en realitat un eixamplament del passadís presidit per dues butaques d'hule i un enorme telèfon negre de baquelita que feia saltar d'esglai quan sonava.

Aquell no era l'hàbitat més propici per a fer el bé amb la intensitat amb què l'ésser humà és capaç i que genera una de les paradoxes de la seva condició, o sigui que vaig fer mans i mànigues per demanar una mena d'acolliment temporal a casa dels altres avis. Era un pis petit, bigarrat i ofegat de llum des de primera hora, amb el brogit del mercat de l'Abaceria Central, que era a tocar de casa que desvetllava un dormilega, i un intens aroma de cafè torrat que embafava agradablement la pituïtària. Els discos dels Sírex de la tieta, les bromes escatològiques de l'avi i la passió per la seva Ramona, marcaven un dia a dia esbojarrat, en el qual els estàndards morals del comportament mantenien una naturalesa elevadíssima i en consonància amb el desordre estètic del domicili. Aquella va ser una època d'una profunda conformació del meu caràcter; prou que ho veig ara per comparació.

* * *

     Principal: la casa d'adolescència sol ser un avorriment oblidat, per conforts i privilegis que es puguin concedir. Cansats d'acumular fel i assentiments, els pares van llogar un pis en un poble del litoral. L'únic bon record no inventat d'aquella època és l'agradable sensació de sentir-me a tocar del mar durant tot el trajecte en el 600 del pare, de la ciutat grisa i vençuda a aquella nova expectativa emocional. La intensitat de la blavor d'aquella aigua m'ha quedat per sempre gravada a la carta de colors de la memòria.

El pis era gran i de llum no estava malament. Els carrers d'aquell eixample nou per a immigrants conferien un territori d'aventura raonable per a algú que creixia amb ales a les sabates, tot i que l'havia de compartir amb el meu germà l'habitació era prou espaiosa per a un modest embrió de biblioteca personal, la cuina feia olor de nou i el fred era suportable. El poble tenia un aire feréstec que mai no havia tastat. Tot semblaven avantatges.

Però l'adolescència és temps de revoltes, de destruir tot allò que s'ha aixecat i buscar nous camis a l'existència radicalment diferents als solcats fins llavors. La casa ens cau al damunt, el paper pseudo pop de les parets és la imatge del monstre generacional que amaguem amb pòsters de mites fugissers, i la nova personalitat busca experiències vitals tan precàries com l'existència. No hi ha més raons.

* * *

     Primer pis: amb un col·lega vaig llogar una habitació del pis d'uns amics amb vistes al celobert. Era una estança trista, de parets tacades d'humitat, un tuf permanent barreja de resclosit i bròquil bullit que pujava pel pati eufemísticament dit de llums, una bombeta pelada al sostre que tenyia d'un groc tísic l'espai, i un armari encastat tan ple de llibres, diaris vells i inclassificables records d'amors nonats, com de fongs i pols.

Com no és difícil d'imaginar en un habitatge de joves, la cuina era un santuari de la microbiologia gràcies als protozous ciliats, nascuts de la putrefacció de menjucs d'origen qüestionable però destí clar: els plats bruts entollats dins l'aigüera uns quants dies. Del lavabo n'estalvio la descripció per no provocar més nàusees entre els amables lectors. Ara bé, la sala d'estar era el més similar al paradís que mai no havia conegut: al portentós estèreo hi sonava tot el dia els Stones, Lou Reed o Led Zeppelin; mentre que, del crepuscle a l'albada, l'espai estava envaït per la subtilesa de Pink Floyd, Miles Davis o Leonard Cohen si ens sentíem lírics. La tènue llum d'espelmes, l'olor penetrant del sàndal i una immensa moqueta pàtria d’àcars, contribuïen a fer volar les nostres quimeres lluny de la grisor del temps i la desolació del pis.

Tot l'apartament era un lloc lamentable, però la imaginació s'enduia el cos allà on jo volia, i va ser en aquest territori tan contrari al sentit comú com cert en el meu imaginari, que vaig fer el primer pas per a superar la por a l'existència i vaig decidir que intentaria bastir la meva experiència humana essent escriptor.

* * *

     Àtic: la veritat és ficció i les cases on vivim la seva construcció. El sentit final de l'existència consisteix a saber que tot és imaginat i, bo i sabent-ho, habitar en ella. Així sobrevivim al pas del temps i al to misèrrim de la condició humana.

Visc en una casa de poble. El meu estudi, al pis de dalt, és un espai obert al mar i al verd que encatifa la serralada, embotit de llibres i quadres, i amb la confortabilitat per a treballar-hi que sempre havia desitjat. Aquí escric i des d'aquí he pagat la hipoteca, fet que fa rotundament paradoxal aquesta feina. De la cuina en puja un aroma de rostit amb prunes i pinyons que atia els sentits capritxosament, mentre la ment pensa en el Merlot que l'acompanyarà; a fora sé que a l'estiu m'espera, impol·luta com el mirall que sempre ens enganya, la piscina, i a la sala d'estar un modern equip de música em transporta als paisatges més calms de l'ànima a través del piano de Keith Jarrett, bo i escarxofat en un còmode sofà de pell. Els amics beuen un bon whisky o un brandi quan a l'hivern encenem la llar de foc, el vestidor conté el nombre necessari de camises i vestits, i un cotxe suficient m'espera al garatge per si vull desarrelar-me temporalment.

Cremades totes les cambres, a la vida adulta no hi ha més compassió que aquesta. Perduda la innocència, els anys i els tràngols ensenyen que totes les cases del nostre deambular són caselles del joc de la vida. I com a personatges d'aquesta representació, cal transitar-les.

Any Cortázar

1914-1983