La llengua com a pàtria

Abans que escriptor sóc lector i parlant, i gràcies a les paraules sóc ciutadà del món. Aprenc, conec i em comunico amb la llengua que tinc. M’explica i em presenta; per ella existeixo. No hi ha territori, institució, llei, ni història amb qui em calgui ser més lleial. No tinc altra fidelitat que la que li dec a la llengua que he après dels meus pares, que va amb mi tothora i amb la que visc. Només ella em representa, em defineix i em posa dempeus damunt aquesta terra eixorca.
Tinc un univers ample i riquíssim: vaig fer el primer plor, vaig aprendre a demanar, a dir t’estimo i a ser exigent i generós en català. En català visc la vida i en sóc cosmopolita.
He transmès a la meva filla el goig d’aquest patrimoni mil·lenari i ric amb la mateixa passió amb que l’estimo. Així ho ha entès i així ho viu i a l’ensems ho transmet. Ella, els joves, són la millor garantia de la pervivència i la vitalitat futura del més gran monument que els nostres avantpassats ens han llegat.
He fet de l’ús modern i constant de la llengua i de la preservació dels seus ancestres el meu present, i damunt d’ell maldo dia a dia per contribuir a aixecar cada dia un futur personal i col·lectiu ric i ple.
Amb les mans i la ment, no tinc res més.
Els castells es conquereixen, les terres s’abrusen, els pobles es dominen i les persones s’esclavitzen. Les parles són indomables.
La llengua catalana, aquest territori intangible, aquesta fortuna fràgil, aquesta mena extingible, aquest baluard inexpugnable, és la meva única pàtria i res ni ningú me l’arrabassarà. En ella visc i només en ella moriré. Encara que en sigui l’últim parlant.