UNA VIDA AL JAMBOREE

Barcelona és ciutat de jazz. Des dels anys vint del segle passat els millors músics del món i un públic rigorós i agraït, han coincidit als seus escenaris malgrat les innombrables vicissituds polítiques i socials que ha viscut el país. I de tots els escenaris el Jamboree, que ara fa cinquanta anys, n’és un dels més mítics. Al soterrani de la Plaça Reial hi ha tota una vida.

A finals dels anys cinquanta els mariners de la Sisena Flota campaven per Barcelona a la percaça de noies, música i alcohol per passar les estones de lleure. Al bar Brindis de la plaça Reial hi havia un soterrani on es reunien grups de mariners per escoltar discos de jazz i fer una copa, o més. Com que el negoci creixia, en Joan Rosselló, propietari del bar, va decidir convertir el subsòl en una cava de jazz i li va posar de nom Jamboree. La historiografia oficial diu que el club es va inaugurar a les sis de la tarda del dia 9 de gener de 1960 amb un concert d’un grup liderat per Tete Montoliu. Però al llibre ‘El jazz a Catalunya’ (Edicions 62), Alfred Papo escriu que “El primer grup que va debutar-hi foren els Jazz Brothers, a qui es va afegir la cantant negra Gloria Stewart. Però els germans Hand i la cantant es drogaven i armaven uns esvalots que n’hi havia per llogar-hi cadires. Per reblar el clau se’ls barrejà amb un tèrbol afer criminal i es van fer fonedissos”.
Fos com fos, el local era ampli i amb bona acústica, i la variada fauna de mariners beguts, prostitutes i afeccionats al jazz, van contribuir aviat a donar-li nomenada. Uns mesos abans uns joves afeccionats havien obert una cava de jazz a Terrassa, Dave Brubeck publicava Time Out i Miles Davis començava a capgirar els designis de la música del segle XX amb Kind of blue. Poc temps després John Coltrane es va consagrar i Ornette Coleman va endinsar-se pels camins del free. El jazz es va convertir en música popular i, encara que el país estava segrestat, el Jamboree va situar-lo dins l’esfera d’un llenguatge artístic quina única premissa és la llibertat. Bill Coleman, Lee Konitz, Lou Benett, Chet Baker, Stéphane Grappelli, Memphis Slim o el mateix Ornette Coleman van passar pel soterrani, i Dalí, Miró, Lola Flores, Quico Pi de la Serra o Ricard Bofill, entre molts altres, van connectar intel•lectual i sentimentalment amb aquella música amb la mateixa energia que la intel•lectualitat francesa ho havia fet deu anys abans als clubs de Saint Germain.
Llàstima que el Museu de la Música no atengui a aquesta mena de relats, perquè mostrar la història del Jamboree contribuiria a entendre la transformació que, al tombar els seixanta, es va produir a Catalunya i que va abocar la societat a l’ambiciós i incert projecte de redreçament nacional i cultural malgrat la falta de llibertat. La mostra We want Miles a la Cité de la Musique parisenca (teniu encara fins diumenge per veure-la), no només mostra la vida del gran Davis, sinó que explica la comprensió de la cultura negra a Europa a través del jazz, el feedback que aquesta circumstància produeix als USA i com això influeix en l’ascens social dels afroamericans.
Protagonista d’una època, el Jamboree va tancar portes l’any 1970 per tornar-les a obrir vint-i-dos anys després de la ma dels germans Mas. Kenny Garret, Elvin Jones, Mario rossi, Carme Canela, Llibert Fortuny o Brad Mehldau, entre molts altres noms estel•lars del jazz d’avui, han teixit de nou el fil que uneix històricament Barcelona amb el jazz i que, en algun moment, havia semblat trencar-se.
Divendres The Jamboree all stars, va acollir a els saxofonistes Llibert Fortuny i Perico Sambeat, el pianista Albert Bover, el bateria Marc Miralta i el contrabaixista Masa Kamaguchi, i al febrer The Jamboree gold stars, posarà junts els grans tòtems del jazz clàssic a Catalunya com el pianista Francesc Burrull, el trompetista Josep Maria Farràs, el saxofonista Joan Albert o el bateria Adrià Font. La vida en llibertat fluirà per l‘escenari del Jamboree.

Montserrat Roig
La visió que l’escriptora tenia del món i que va explicar als articles periodístics, arriba a l’espai Brossa. M de Roig: paraules d’avui descobrirà a l’espectador unes idees sobre la discriminació racial, la pau o la llengua que, lluny d’haver caducat, són ara més vigents que mai. La vindicació de l’obra de la Roig, que va morir just un dia abans que Miles Davis, enalteix l’espectacle.

TDT
El problema de la TDT, que demà cobreix una altra etapa, no és que es pixeli la imatge sovint, o que a llocs es vegi pitjor que l’analògica; el problema és que, encara que hi hagi més emissors i més català, la qualitat de la tele no millorarà, al contrari. La caiguda de la publicitat, el poc muscle financer dels operadors locals i les concessions a amics i clients ha espatllat l’invent.