Hom estava convençut de que el tripartit no deixaria passar l’ocasió de vertebrar territorialment el país amb una llei que, de passada, els posés electoralment les coses una mica menys complicades a comarques nio metropolitanes on, sobretot PSC i Iniciativa, tenen menys arrelament. El pacte del Tinell incloïa el paquet llei electoral i llei territorial, i es va crear una ponència per això. Però, en paraules de qui va ser primer conseller de governació de Maragall, el republicà Joan Carretero: “El projecte de llei ni es va tramitar. Quan el text va quedar enllestit, el Departament va lliurar-lo al President. La proposta contemplava la meitat del Parlament escollit en una llista nacional i l’altra meitat, proporcional als habitants que hi hagi, en set llistes territorials, amb un mínim de dos per vegueria i a partir de dos amb caràcter proporcional al nombre d’habitants; és a dir, que hi hauria una altíssima proporcionalitat. El President mai no comentar res sobre aquest aspecte de l’avantprojecte de llei. Tant en Maragall com el PSC es miraven els resultats. Anaven al final del text i buscaven la rendibilitat política del projecte. Llavors deien: ‘-Amb aquest projecte de llei no empatem amb CiU? Doncs no ens interessa’.”
I es va acabar la primera legislatura sense que, ni de la llei electoral ni de la territorial, se’n sentís cantar més ni gall ni gallina. I la segona portava el mateix camí fins que, la declarada desafecció dels ciutadans envers els partits (corrupció, ineficàcia...), va fer que la llei electoral es presentés com a solució per a tots els problemes de la partitocràcia catalana. I, com que difícilment hi pot haver una llei electoral homologable sense una divisió territorial coherent, en poques setmanes el tema va tornar a situar-se a la portada de l’agenda tot i que, a deu mesos de les eleccions, és tan poc probable que les dues lleis acabin tirant endavant com a les altres ocasions.
Demà és el dia en que el govern hauria d’aprovar l’avantprojecte de llei de vegueries, primer pas per reordenar elpaís i obrir la possibilitat seriosa d’una llei electoral equilibrada, rigorosa i que pugui tornar a acostar política i ciutadania. Però, s’atreviran els socialistes a legislar contra els seus alcaldes de Reus, Tarragona, Manresa, Lleida (per citar a significats opositors) i contra els seus socis d’Unitat d’Aran? Segurament no. I encara una pregunta tan o més definitiva que l’anterior. Les vegueries suposaran la desaparició de les diputacions provincials?
Les qüestions locals generen debats intensos i durs, però s’ha d’actuar amb valor, rigor i amb el sentit d’estat que mai no ha tingut la política catalana. Compartir capitalitats és equilibrar el territori (al contrari que està fent la Generalitat posant les delegacions territorials a una sola ciutat) i, a mig termini, garantir un creixement harmònic de moltes petites ciutats. Eliminar les diputacions és mostrar determinació i alleugerir el pes de l’administració pública. La resta de solucions són pegats per acontentar a tothom sense satisfer a ningú.
Xavier Solà
Xavier Solà, que va fer líder els caps de setmana a Catalunya ràdio abans de ser despatxat sense miraments, torna avui a l’emissora fent una secció al programa de la tarda, El secret, que presenta Silvia Coppulo i que no acaba de funcionar. El secret d’en Solà és ben senzill, però: és dels pocs comunicadors capaços d’entendre i interpretar la sensibilitat territorial i diversa del país.
José Montilla
Després del tràngol que milers de catalans han viscut durant anys per culpa del mal servei de rodalies, hauria estat bé que el traspàs a la Generalitat fos discret en declaracions polítiques d’autobombo, tot el contrari al que va fer el president de la Generalitat. Però Montilla sembla que fa dies que és en pre-campanya, i els trens poden donar els vots que no donaran les vegueries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada