ARA EL GALL TAMBÉ PAGA

La crisi política per la recaptació per ús de productes subjectes a drets d’autor només es pot donar en una societat analfabeta com la nostra, on el valor del creador i la seva obra no gaudeix de cap mena de respecte social. A més, si a l’assetjament de la Comisión Nacional de la Competència si contraposa l’actitud de l’SGAE de cobrar fins i tot al gall, anem pel pedregar.

Quan el logotip de l’SGAE era un gall hom deia que era l’únic cantant que no pagava. Ara el gall també paga. No és gens estrany doncs que, posant aquestes sigles al Google apareguin tota mena de pagines dedicades a blasmar, insultar i criticar la feina de la dita societat de gestió amb tota mena de grolleries, acusacions i admiracions per la mida dels genitals dels autors dels insults. Un referent a l’hora de valorar quina mena de personatges s’enfronten a una gestió complexa, i quin és l’objectiu final del litigi: no pagar. Només faltava l’informe de la Comisión Nacional de la Competencia que, des de la parcialitat i la falta de rigor més esportiu, acusa les societats de gestió d’aplicar ‘tarifes fosques i abusives’. Sense estar absolutament a favor de la manera d’actuar d’algunes d’aquestes societats, que el president de la CNC, Luis Berenguer, hagi desconvocat la reunió que li havia demanat la part denunciada en l’informe només perquè l’han criticat, és una manera de resoldre aquest conflicte, típicament espanyola, calenta i testicular, tot plegat unes formes que denoten la consideració social que mereix l’art, la cultura i els creadors en aquest país.
En el debat sobre la gestió dels drets d’autor s’hi barregen moltes coses diferents. La primera és el canvi que ha operat la comercialització dels productes culturals amb Internet, al que la majoria de velles empreses del sector no s’han pogut adaptar doncs són monstres massa grans, lents i amb moltes xacres (xarxes comercials, personal, mitjans de difusió) per combatre amb possibilitats d’èxit en un món canviant, àgil i on el muscle ja no ho és tot per sobreviure. La indústria defensa el seu vell ordre sense cap possibilitat d’èxit, car el vell ordre és això: vell i caduc.
La segona qüestió a tenir en compte és si políticament es posa en qüestió la representativitat de les societats de gestió dels drets d’autor (SGAE AGEDI, AIE i CEDRO). Si és així, com indica l’informe de la CNC, que s’acordi la nova forma que els autors i artistes tindran per defensar els seus drets, car la gestió personal resulta impossible tècnicament, lesiva per injusta respecte altres col•lectius professionals i desequilibrada entre els creadors de gran èxit i els de menor.
Les societats de gestió, que actuen a dreta llei i correctament fiscalitzades. El que cal és que les societats siguin flexibles en segons quins casos particulars (casals d’avis) i apaivaguin l’afany recaptador, assetjant perruqueries i serveis que, lluny de beneficiar-se amb la difusió de música o pel•lícules, només presten un servei complementari al client pel qual, a més, ja hi ha qui ha pagat prèviament (les emissores de ràdio i TV). Ara, les tunes, que canten temes aliens i cobrent, que paguin.
La tercera qüestió a tenir en compte és la clau de volta: quin és el valor que la societat espanyola atorgua a la creació i la cultura? Cap. La idea de que la música i les pelis han de ser de franc s’ha estès com la cosa més normal del món. El jovent diu que els discos són cars i que, bo i entendre (els conscienciats) que l’artista ha de viure d’alguna cosa, alguns sostenen que ha de ser l’estat qui ha de pagar el valor de les seves descàrregues (sic!). Però és una minoria, la majoria, analfabeta militant, mai no deixaria de cobrar per qualsevol feina, però la dels artistes li importa tres punyetes; potser creu que tots són rics com els seus ídols de plàstic i màrqueting.
Mentre aquesta idea segueixi instal•lada en la societat de res serveixen debats polítics ni informes econòmics. Millor plegar.

Joan Manuel Tresserras
Per molt que sigui conseller de comunicació no pot demanar més rigor als mitjans per haver fet pública la niciesa del seu company Josep Huguet sobre la proposta olímpica de l’alcalde Hereu. Com sap molt bé el doctor Tresserras, la feina dels periodistes és explicar allò que sabem, per molt que cogui. Per cert, un dels deures dels polítics és el de ser coherents; i Huguet no ho és.

Carles Mundó
No cal dramatitzar la devolució de llicències de TDT, estem d’acord amb el secretari de Comunicació de Cultura, el que cal reconèixer és que la implantació de la TDT és un fracàs estrepitós tant tècnic (es veu de pena), com cultural. L’argument d’oferir més canals i més català a la TV ha punxat. Hi ha molt poc més català i el que hi ha és lamentable. I això no és relatiu, és real.